Diumenge XX de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 20 Agost 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

En Crist Jesús tant se val ser jueu com no jueu. Només té importància decisiva la fe

1. Sovint pensem que la vida de Jesús va ser molt fàcil. Ell, rai. Ho tenia tot clar, fet i pastat. I no era així. Sovint necessitava conversar tot sol amb el Pare per esbrinar cap a on havia de tirar. Més d’un cop es retirà físicament per no exposar-se a ser víctima de l’odi d’Herodes i companyia.

2. Tenia una missió precisa i concreta, limitada, si voleu. Ni ell ni els apòstols ho havien de fer tot. Qui molt abraça poc estreny. Quan els va enviar, recomanà als Dotze: No agafeu el camí dels pagans, ni entreu tampoc a cap ciutat de samaritans. Més aviat dirigiu-vos a les ovelles esgarriades de la casa d'Israel. Jesús s’admirà de la fe del centurió, un no jueu. Un altre dia es meravellà del bon cor del leprós samarità, l’únic que va agrair-li la guarició. No eren els seus objectius preferents.

3. Avui trobem Jesús fora de Palestina, a la zona de Tir i Sidó, terra estrangera. Li surt al pas una dona no jueva, pagana, i doncs exclosa i impura, als ulls d’un jueu com cal. Ella crida amb tota l’ànima una pregària que li surt del cor: Misericòrdia Senyor, Fill de David. La pobra tenia una filla d’allò més desestructurada, endimoniada deia ella.

4. Els seus crits impertinents molesten els deixebles. Que la despatxi d’una vegada. Que ens deixi tranquils. Jesús reacciona escudant-se en la llei: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella no és israelita, és clar, però no s’arronsa ni es fa enrere davant el mur de la llei o del deure. Que la canviï si cal, però que m’atengui. Se li posa al davant, s’agenolla amb el cap fins a terra: «Senyor, ajudeu-me».

5. Francament no m’agrada la resposta de Jesús. I em fa l’efecte que quan Maria de Natzaret, la Mare de Jesús, ho va saber, li ho diria: Ni que tinguessis raó, això no es diu. Però la fenícia no es detura: «És veritat, Senyor, però també els quissos mengen les deixalles que cauen de la taula dels amos». Amb quina dignitat sap respondre i convertir a favor seu una resposta injuriosa

6. La fe de la cananea obre els ulls a Jesús. La “llei” que el limita a un poble determinat no té raó de ser. Lla llei és feta al servei de la persona i més si és dona, és pobra, estrangera i necessitada. I no ho demana per ella, sinó per la filla malmenada, que pateix tant, pobrissona.

7. La cananea recorda a Jesús que ha arribat l’hora que anunciava Isaïes: els pagans que es posen generosament i amorosament al servei del Senyor tindran tots els drets dels israelites. Fins i tot podran ser servidors al temple de Jerusalem.

8. Observem una cosa. Jesús té les coses molt clares. “No ha arribat la meva hora”, diu a sa Mare a les noces de Canà. Per tant no té perquè solucionar el problema dels nuvis. Però la fe de Maria li recorda que tota llei té excepció i que tot límit té un forat. Si no ha arribat l’hora de la plenitud, -el moment de la Passió, mort i resurrecció-, ha arribat el moment de donar-ne uns tastet. La cananea amb la seva fe, empeny Jesús a donar una penyora que també els pobles pagans entren el pla de salvació del Pare.

9. De fet, la fe de persones que han topat amb dret canònic o les lleis de l’Església, han acabat imposant el darrer cànon del codi, el nº 1752: La salvació de la persona és sempre la llei suprema de l’Església. En realitat recull la paraula de Jesús: El dissabte és fet per al bé de l’home, no pas l’home per al dissabte.

10. En Crist Jesús tant se val ser jueu com no jueu. Només té importància decisiva la fe, que es palesa activament per l'exercici de l'amor. Ho diu sant Pau. Maria de Natzaret, la mare de Jesús, i la bona cananea sense nom, han obrat meravelles en Jesús amb la seva fe empesa per l’amor. És una força que Jesús ha posat a l’abast de qualsevol cristià.