Diumenge XXI de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 27 Agost 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

L’església som nosaltres, cridats d’arreu del món entorn de Crist Ressuscitat

1. Això de la corrupció és tan vell com l’anar a peu. Avui en tenim dues mostres. La primera en Xebnà. És un estranger que s’ha enfilat fins a dalt de tot del poder. I se n’ha ben aprofitat. Viu amb un luxe descarat com per fer-se dir sí senyor. I pretén fer-se un nom per sempre excavant-se en la roca un sepulcre que mantingui viva la seva memòria. Mentre tothom calla o murmura, Isaïes li planta cara. Xebnà i tota la família aniran a la ruïna total. Un altre més digne ocuparà el seu lloc.

2. Aquest altre és Eliaquim. Un funcionari ideal: servent del Senyor i servidor del poble. Portarà, -s’espera que amb dignitat-, les insígnies de Xebnà. I encara les claus del palau reial. Podrà entrar i sortir sense dependre de ningú. Quan tanqui, les portes quedaran tancades. Quan les obrirà, quedaran obertes. Més poder, impossible.

3. I es comportarà com un pare per al poble. Procurarà el bé de la gent. I... què més? Diuen que tot poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. Se n’escaparà Eliaquim? Serà un pare, sí, però un pare pedaç. Amb massa poder. Serà com un clau de qui penjarà tota la família. Pecarà de nepotisme, de favoritisme, de bonisme. Tothom se n’aprofitarà. Fins que el clau faci figa i ell i tot el que en penja se’n vagi en orris. Llàstima, tanta il·lusió que el profeta Isaïes hi havia posat en nom de Déu.

4. Oi que no ens ve de nou tot això? Aprofitar-se del càrrec no pas per servir la gent sinó per servir-se’n. No n’aprendrem mai. I és que tothom coneix i ho deplora... però si podia, prou faria això mateix. Tot s’hi val per enfilar-se al poder i mantenir-s’hi.

5. Nova mostra de poder. Jesús –el Fill de l’home– pregunta als Dotze què diuen d’ell. N’hi ha per tots els gustos. Com n’hi hauria si ho preguntàvem avui. Les respostes reflecteixen les expectatives de la gent del seu temps: és un enviat molt especial de Déu. Enviat per preparar la nova etapa de la història en que hi haurà la intervenció fulminant de Déu tan esperada. Però els desconcerta la seva manera d’actuar. No l’acaben d’entendre.

6. I vosaltres? Qui dieu que sóc, què espereu de mi? Pere respon ben decidit en nom de tots: Tu ets el Crist, el Messies, l’Ungit del Déu vivent per establir-ne el regnat. Pere l’encerta de ple, no pas per una deducció lògica, sinó una revelació, una il·luminació del Pare. Per això Jesús proclama benaurat, feliç.

7. La confessió o afirmació té unes conseqüències: 1) el canvi de nom. De Simó fill de Jonàs passarà a dir-se Pere, Pedra, la roca ferma sobre la qual Crist assentarà la nova comunitat, l’Església. I els poders tenebrosos d’aquest món que tot ho engoleixen no engoliran l’Església. Està ben assentada sobre Crist i la fe de Pere i dels creients de tots els temps, també de nosaltres. Recordem que l’església som nosaltres, cridats d’arreu del món entorn de Crist Ressuscitat.

8. Hauríem de tenir-ho en compte avui que sembla que l’Església –nosaltres– anem de baixa en poder, en influència, en nombre, combatuts una mica pertot des de fora i tot sovint soscavada des de dins per la impaciència o per falses expectatives messiàniques i triomfalistes. No tinguem por. Si en XX segles no l’hem ensorrada, és perquè Crist ens aguanta a nosaltres, no pas nosaltres el Crist. Ell dóna solidesa al Pere de torn.

9. 2) Per la seva confessió, Jesús confereix a Pere uns poders grandiosos: li confia les claus del regne de Déu. Obrir i tancar. Fenomenal si s’ho pren no com un poder sinó com un servei. Tenint davant els ulls el model de Jesús i aprenent de Xebnà i Eliaquim dels temps d’Ezequies i de totes les patums d’ahir i d’avui.

10. Pere haurà d’aprendre a fer anar les claus. Obrir les portes a tothom. “Obriu les portes a Crist”, clamava el Papa Joan Pau. Històricament el poder de les claus s’ha fet servir més per tancar que per obrir. Quan bufaven vents nous, tancàvem les portes amb pany i forrellat per por de refredar-nos. Però ens quedàvem sense la mitja veritat que els vents nous duien. Així vam perdre la modernitat amb el dret de proclamar sense por els grans valors cristians de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Vam perdre el món obrer, estem perdent el món femení i –si fem fortor de resclosit– ens quedarem sense el jovent.

11. L’home savi, la mestressa sàvia guarden de tot a l’armari: peces noves i velles. Sense malmetre el vi vell, hem d’arriscar-nos a posar bots nous per el vi novell.

12. Demanem per al Papa i per a tots els qui tenen alguna missió dins la comunitat eclesial l’equilibri necessari a l’hora de fer servir les claus. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats, ens diu Jesús amb el cor ben obert. El Pere de les claus farà un bon paper si té el cor de l’amplada del Cor de Crist.