Diumenge XXII de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 3 Setembre 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Jesús marca les condicions de seguiment

1. Jeremies ha fet i dit tot allò que Déu li ha manat. Resultat? Incomprensió, odi, aïllament de part de tothom. Però la Paraula de Déu li retruny al cor, li crema l’ànima. És més forta que no ell. Déu l’ha seduït. Per això es manté malgrat tot fidel al Senyor que compta amb ell des del si de la mare. La vocació de profeta no és una crida a la tranquil·litat. És una missió incòmoda i incordiant... Però val la pena.

2. Contra el desànim i la por tenim un remei: convertir la pròpia vida en un culte perenne a Déu. No tolerar que ningú pensi o decideixi per mi. “Tothom ho diu, tothom ho fa, això és políticament incorrecte o correcte”… Res d’això. No és cap criteri. Cal contrastar-ho i discutir-ho tot amb Déu que ens transforma i renovella i ens fa reconèixer des de dins nostre allò que li plau perquè és bo, perfecte i digne de la persona.

3. Pere ha confessat Jesús com a Messies i n’ha rebut l’aprovació. Però en realitat no hi està endollat. En el fons no ha desconnectat d’allò que l’entorn cultural vol, diu i pensa del Messies. Per això reacciona enèrgicament quan Jesús explica que no és un messies polític ni un simple profeta sinó Algú que té com a missió donar vida a costa de la pròpia vida. Amb tota la incomprensió i contradicció i el refús de tot el sanedrí compost del ancians, grans sacerdots i entesos en la Llei.

4. En temps de Jesús, el mestre caminava uns passos més endavant dels deixebles que el seguien. Pere tanmateix es permet donar lliçons al mestre. Se li posa al davant, al lloc que no li pertoca. No se n’adona: fa la traveta a Jesús per tirar-lo per terra. Si Jesús suara el felicitava, ara se’l treu del davant: Enrere, Satanàs. Fa el paper de temptador al desert. Pere, posa’t on et pertoca. Torna al teu rol de deixeble. Segueix-me.

5. Jesús marca les condicions de seguiment. La primera és ser lliure. Lliure d’un mateix. No creure’s el centre del món ni cercar la seva realització personal. S’ha de centrar en Jesús i en els seus valors. Només si es posseeix plenament es podrà donar plenament. De res no serveix ser ric, savi i poderós si es fa malbé ell mateix, si no és persona lliure i responsable. Quan sant Francesc Xavier se n’adonà, ho deixà tot i se n’anà a l’Índia i al Japó a evangelitzar. Perdre-ho tot per guanyar-ho tot. Ho cantaven els màrtirs claretians de Barbastre: Jesús, ya sabes, soy tu soldado, siempre a tu lado yo he de luchar. Contigo siempre y hasta que muera, una bandera y un ideal. ¿Y qué ideal? Por ti, Rey mío la sangre dar. Donar la vida per tu i pels germans.

6. Cal ser lliure d’equipatge i prou decidit per dur la creu, sense arraulir-se davant la incomprensió, la persecució , la mateixa mort. Passar si cal per “un maleït de Déu” com ho era Jesús als ulls dels jueus pel fet de ser penjat en un patíbul. I tanmateix es el camí que duu a la victòria. La mort acceptada lliurement mena a la resurrecció. És acceptar la condició humana fins al fons del fons: Ser home i no res més que home. És allò que queda quan s’ha perdut tot: salut, diners, fama. S’ha guanyat ell mateix. Passant per la passió i la creu, per la suprema buidor i la més dolorosa pobresa Jesús ateny la plenitud, la resurrecció. I tota llengua proclama que Jesús és el Messies i el Senyor i ens fa conèixer i estimat a Pare.

7. Les darreres paraules de l’evangeli d’avui semblen una promesa: alguns dels presents, el veuran venir com el fill de l’home embolcallat amb la glòria del Pare i aplaudit per milions d’àngels. És veritat. Però també es poden entendre com un mena de retret, de reny: alguns els qui són ací no estan per grans ideals o fantasies. Volen les faves contades, el ronyó ben cobert i la setmanada ben suada. No són capaços d’arriscar-se i arriscar-ho tot a una carta, fins la pròpia vida. I no. Cal estimar-lo com Ell ens ha estimat i ens estima.