Diumenge XXIII de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 10 Setembre 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Jesús ens invita a pregar. Units a ell, la nostra petició és atesa

1. Llegim avui uns fragments de l’anomenat discurs de Jesús a la comunitat que comença remarcant el valor dels més petits de la “família, de la casa”. No són bromes. Els meus germans i amics no em són indiferents. No puc fer com Caïn: És que sóc jo el guardià del meu germà?

2. Ezequiel diu que som sentinelles. El sentinella observa per veure venir de lluny qui ve i què ens ve? La seva responsabilitat és anunciar les bones noves i les no tan bones. La vida del ciutadans depèn d’ell. I hom li’n demanarà comptes. Responsabilitat del ciutadà, del cristià és respondre amb agilitat a les noves preguntes amb respostes noves, d’ara i de futur.

3. En la vida comunitària, familiar, veïnal, laboral, religiosa la pau i el bon ordre són elements de benestar i de felicitat. La mateixa proximitat ara i adés ens provoca frecs i topades. La confiança, la rutina, el temperament creen situacions desagradables. Sovint sense adonar-nos-en. Veiem els defectes dels altres i els comentem. Murmurem. Dissimulem. I l’altre ni se n’assabenta. I si se n’adona, fa el desentès davant la passivitat i el silenci covard o impotent de la bona gent que els envolta. I continua actuant malament i potser escandalitzant i fent mal.

4. Jesús parla de la correcció fraterna. Ajudar-nos mútuament a millorar. A posar-hi pau. Si amb una paraula amiga arribem que el veí s’adoni del que fa i s’hi repensi, hem posat oli a la frontissa. Ja no grinyola.

5. És possible que el veí persisteixi en la seva i no baixi del ruc encara que tot el grup, tota la comunitat, tota l’església l’inviti a repensar-s’hi i a canviar. En aquest cas deixem-lo amb el seu ruc i les seves rucades i posem-hi terra pel mig, no fos cas que en rebéssim alguna guitza traumàtica.

6. És tan important la resolució que la comunitat pren, després de pregar i de enraonar-ne amb el germà civilitzadament, que Jesús diu que Déu reconeixerà com a bona aquesta resolució tant si és punitiva com si és absolutòria. Jesús posa el poder d’obrir i tancar en mans de la comunitat cristiana.

7. I és molt confortant i consolador el que Jesús ens diu: la comunitat, la família, el grup que prega és un lloc privilegiat de la seva presència. Jesús és enmig nostre. I no només quan participem en l’eucaristia. El concili parla de la família com d’una esglesiola. Un lloc sagrat. Serà bo de prendre’n consciència: potser així sabrem trobar un sa equilibri entre la TV i altres mitjans de comunicació que sembla que ocupen tot l’espai. Fem-hi silenci de tant en tant contemplant i sentint la presència de Jesús enmig nostre.

8. Jesús ens invita a pregar. Units a ell, la nostra petició és atesa. Cal posar-se d’acord a demanar allò que ens fa més humans, més fills de Déu, més atents als altres. Allò ens ajuda a mirar i jutjar les persones i les situacions a la llum de l’evangeli.

9. Sant Pau en diu que no hem de deure res a ningú... ni al govern. Res de dur els diners –si encara ens en queden- a paradisos fiscals o d’amagar-los al doble fondo. Pagar els nostres deutes i a complir els nostres deures de ciutadans.

10. Hi ha un deute que mai no eixugarem i un deure que mai no acabarem de complir: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal a ningú. Estimar és tota la Llei. Qui estima l’altre serà sempre un ciutadà com cal. El millor. Tots coneixem models preciosos d’honradesa, generositat i solidaritat.

11. Prenguem avui aquesta píndola tan sàvia i guaridora que sant Pere dóna als cristians de tots els temps:

Que ningú de vosaltres no hagi de sofrir per assassí, o lladre o delinqüent, o per haver-se ficat on no el demanen. Si és per cristià rai, no se n'ha pas d'avergonyir. Doni gràcies a Déu perquè pot dur el nom de Crist.