Diumenge XXVI de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 1 Octubre 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

L’obediència de Jesús al Pare fou ser un home entre els homes

1.- Renoi, aquest Jesús. I com provoca! Comença sant Pau exhortant-nos a tenir els mateixos sentiments de Jesús en la nostra relació amb els germans... Mirar els altres des de la notra realitat de persones limitades, tant com els altres. Millor considerar-los com a superiors. O si voleu com voldríem que els altres ens miressin. I no guiar-nos pels nostres interessos sinó mirant allò que interessa els altres. No mirar-nos com a rivals amb qui competir, per ganes de fer-nos veure. Sóc el més guapo, el més fort, el més ric.

2.- Què féu Jesús? Tenia tots el punts per ser el millor i el més fort. Tenia la categoria de Déu. I tanmateix quan el Pare l’envià a nosaltres per fer-se un de nosaltres, un qualsevol, vaja, deixà enrere la categoria divina i endossà la categoria humana. La seva obediència al Pare fou ser un home entre els homes, entrant de ple en el joc i en el xoc de les relacions humanes. I en aquest xoc li tocà les de perdre. I fou comptat entre els últims dels últims en l’escala social: la condició d’esclau. I doncs sofrint la mort dels esclaus: la creu.

3.- I quan no és més que un parrac humanament parlant, el centurió hi descobreix la seva dignitat: realment aquest home és el Fill de Déu. I assenyalava en cada parrac d’home la seva profunda dignitat humana per la qual mereix tot el respecte, el mateix respecte que tenim o mostrem als qui estan encimbellats en l’escala social pel que saben, tenen i poden.

4.- I per aquesta obediència suprema de fer-se home per ensenyar-nos allò que els homes i les dones som i valem, el Pare el sobreexaltà donant-li el nom-sobre-tot-altre nom: Tothom reconeixerà que l’home Jesús de Natzaret, Ungit i Messies, crucificat i ressuscitat és SENYOR, té el nom que ningú podia pronunciar. I el Pare Déu mai no és tan conegut i estimat com quan reconeixem en Jesús tota la categoria de Déu.

5.- Fixeu-vos quant valem als ulls de Déu: valem el mateix que Jesús el Fill. Aquesta consciència ens farà estimar els altres i respecar-los com estimem i respectem Jesús. Us imagineu com canviarà la nostra relació familiar, veïnal, comunitària si tenim entre nosaltres els mateixos sentiments de Jesúcrist?

6.- Obeir del llatí obaudire: parar l’orella per escoltar i sentir la veu de l’altre, especialment la veu de Déu i fer-li’n cas. Aquest escoltar i sentir fa que acoblem la nostra vida amb allò que coneixem que és bo. Ezequiel remarca la responsabilitat personal en un món en què la solidaritat humana feia que la persona gairebé no figurés. Remarca fortíssimament que cadascú és responsable davant Déu d’allò que diu i que fa. Que si algun dia hi ha una contradicció entre el que fem i el que diem, sempre podem esperar de Déu el perdó i la rehabilitació. Però sabent que ser persona humana és quelcom molt important.

7.- Aquesta responsabilitat personal suposa que del nostre capteniment en depenen els altres.

8.- Finalment la provocació final ens ve a l’evangeli. Els sants, savis i poderosos que ho saben tot i ho tenen tot i ho poden tot es creuen immunes a tot canvi o conversió. Ve un Joan Baptista. No en fa cas. Li falta un bull. Ve el Messies en la persona de Jesús de Natzaret. Bah! Un qualsevol. I no canvien ni de pensament ni de sentiment. I es creuen tan amics de Déu.

8.- Quina vergonya quan veuran que fent cua en el regne de Déu els passen al davant els publicans, els pecadors i les prostitutes que escoltaren Joan i Jesús i maldaren per canviar de vida malgrat les dificultats del seu medi social i religiós. I que ells –es saberuts i gurús de la humanitat– que es quedaran a la cua... i no sabem si arribaran a entrar en la perspectiva de Déu.