Diumenge XXVI de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 1 Octubre 2017
P. Jaume Sidera Plana, cmf

L’obediència de Jesús al Pare fou ser un home entre els homes

1.- Renoi, aquest Jesús. I com provoca! Comença sant Pau exhortant-nos a tenir els mateixos sentiments de Jesús en la nostra relació amb els germans... Mirar els altres des de la nosra realitat de persones tan limitades com ells. O si voleu, com voldríem que els altres ens miressin. Descentrar-nos del nostre jo i fixar-nos en allò que interessa els altres. No com a rivals amb qui competir i amb ganes de fer-nos veure.

2.- Què féu Jesús? Tenia tots els números per ser el millor i el més fort. Tenia la categoria de Déu. I tanmateix quan el Pare ens l’envià perquè es fes un de nosaltres, -un qualsevol, vaja- deixà enrere la categoria divina i endossà la categoria humana. Home entre els homes, entrant de ple en el joc i en el xoc de les relacions humanes. I en aquest xoc li tocà les de perdre. I fou comptat entre els últims dels últims en l’escala social: com un esclau. I doncs sofrint la mort dels esclaus: la creu. En això rau la seva obediència al Pare.

3.- I quan no és més que un parrac penjat a la creu, el centurió en descobreix la dignitat: realment aquest home és el Fill de Déu. Cada parrac d’home té la profunda dignitat de fill als ulls de Déu, i mereix tot el respecte, el mateix respecte que tenim o mostrem als qui estan encimbellats en l’escala social pel que saben, tenen i poden.

4.- I en premi d’aquesta obediència suprema de fer-se home per ensenyar-nos allò que els homes i les dones som i valem, fins quan no ho sembla el Pare el sobreexaltà donant-li el nom-sobre-tot-altre nom. No només el nom, sinó la realitat de SENYOR. Tothom reconeixerà que l’home Jesús de Natzaret, Messies crucificat i ressuscitat és SENYOR, el nom que només Déu es pot atribuir. I el Pare Déu mai no és tan conegut i estimat com quan reconeixem en Jesús tota la categoria de Déu.

5.- Fixeu-vos quant valem als ulls de Déu: valem el mateix que Jesús, el Fill. Aquesta consciència ens farà estimar els altres i respectar-los com estimem i respectem Jesús. ¿Us imagineu com canviarà la nostra relació familiar, veïnal, comunitària si tenim entre nosaltres els mateixos sentiments de Jesucrist?

6.- Obeir ve del llatí obaudire: parar l’orella per escoltar i sentir la veu de l’altre, especialment la veu de Déu i fer-li’n cas. Aquest escoltar i sentir fa que acoblem la nostra vida amb allò que Ell vol. Coherència entre allò que pensem i diem i allò que fem.

7.- Ezequiel posa en això la responsabilitat personal en un món en què la solidaritat humana gairebé anul·lava l’individu. Remarca fortíssimament que cadascú és responsable davant Déu d’allò que diu i que fa. I segons això ens jutja. I si mai manca aquesta coherència, sempre podem esperar de Déu el perdó i la rehabilitació.

8.- Aquesta responsabilitat personal comporta també la consciència que del nostre capteniment depèn la felicitat o infelicitat de la família, dels fills, de la societat.

9.- La provocació final ens ve a l’evangeli. Els sants, els savis i els poderosos que ho saben tot i ho tenen tot i tot ho poden són molt conservadors. Tenen massa a perdre. I per això són al·lèrgics al canvi o a la conversió. Ningú és més que ells. De Joan Baptista no en fan ni cas. Tant de dejuni i tant de desert, l’han transtornat. Li falta un bull. Ve el Messies en la persona de Jesús de Natzaret. Bah! Menja i beu com qualsevol. I té unes companyies! I no canvien ni de pensament ni de sentiment. I a sobre es creuen beneïts de Déu. Els grans amics de Déu. Sort en té d’ells.

10.- I quina provocació! En la llarga cua dels qui esperen entrar en el regne de Déu, el primer lloc l’ocupen els darrers de l’escala social i religiosa. Els publicans, els pecadors i les prostitutes els passen al davant. Ells se sentiren estimats i acollits per Joan i per Jesús. Se’ls escoltaren i maldaren per canviar de vida malgrat les dificultats del seu medi social i religiós. Mentrestant els saberuts i gurús i les grans patums difícilment reconeixeran la bondat de Déu, difícilment entraran en la perspectiva de Déu. Tan difícil com que un camell entri pel forat d’una agulla...

Tipus recurs pastoral: