Diumenge XXVIII de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 15 Octubre 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

En sortida missionera

1.- En podríem dir Església missionera o església en sortida. Perquè són noms que s’adiuen a l’evangeli d’avui.

2.- Però abans de sortir, hem de participar de l’àpat suculent que el Pare Déu ens prepara: plats gustosos i vins rancis. I hem de gaudir dels regals que ens té preparats. Ens traurà la bena dels ulls perquè percebem la seva presència salvadora en el món i en la nostra vida. I vençuda la mort que tant ens amoïna, ens eixugurà les llàgrimes com ho sap fer la mare.

3.- En un món on es passava més gana que son, Jesús pren dels convits arguments per paràboles com la d’avui. Ens invita al banquet de noces que el Pare prepara per al seu Fill en el seu desposori amb la humanitat.

4.- Primer invita personatges suposadament amics i ben educats: Els grans sacerdots, els terratinents, els savis. Els qui tallen el bacallà. I prepara tots els elements d’una festa que ha de durar dies. Quan arriba el dia envia missatgers recordant-los la invitació. Ningú no els fa cabal. Tenen prou feina amb els seus negocis i viuen prou tips com per perdre temps amb un altre casament. N’hi ha alguns de tan malànimes que fins els maltracten i els assassinen. Això és massa.

4.- Però tot és a punt i no és cas que se’n faci malbé res. I envia els seus missatgers a convidar tothom. Bons i dolents: coixos, cecs, esguerrats. I tothom que trobin. Ells s’aprofitaran d’allò que menyspreen els massa tips i massa poderosos i massa savis.

5.- La sala queda plena de gom a gom. I l’amo n’està tot cofoi. És gent pobra però honrada, molt més honrada que els qui reben els honors de la seva clientela. Cadascun dels invitats s’ha guarnit com ha pogut. Però l’amo en veu un d’espellifat i brut. Home, es pot se pobre, però anar net està a l’abast de tothom. I el fa fora.

6.- En una comunitat com la nostra hi cabem totos. El Senyor ha mirat més el seu amor que els nostres mèrits, nostre vestit o la bona cara o les bones obres que fem. Però n’hi ha que es pensen que, pel fet d’haver-hi entrat, ja ho té tot assegurat. I l’Amo ens recorda que l’amor que ell ens té exigeix una resposta d’amor: aquell mínim de dignitat, de decència i de responsabilitat que tots tenim i que tant contribueix al bé i a la felicitat de la comunitat religiosa, cívica o social.

7.- No ens ha d’espantar que siguem com som. El Papa Francesc diu que l’Església és un hopital de campanya. I en un hospital abunden els malalts o tocats de mals diversos i n’hi uns quants de no tan malalts que estan al servei dels altres. El menys que es pot demanar és que tothom es comporti amb un mínim de comprensió i d’agraïment.

8.- Hem de ser una església missionera, en sortida. Que sortim de la nostra closca i invitem tothom a participar dels béns preciosos de què gaudim. Potser els massa tips, el que ja ho saben tot i ho tenen tot no ens en faran cas. Potser fins ens eliminaran amb paraules o actituds més tallants que un ganivet i ens marginaran. No ens atabaléssim pas. Ja hi haurà que xuclarà àvidament el missatge d’amor, d’esperança, de llibertat que els donarem més amb fets que amb paraules.

9.- Sant Pau ens dóna una petita píndola per saber viure com cal: saber viure quan totes ens ponen i saber viure quan no ens en pon cap. Avesar-se a tot: a menjar bé i a passar gana, a tenir de tot i a limitar al mínim les nostres necessitats. Ho podrem fer si com sant Pau posem la confiança en Crist que ens dóna forces. Recordem i repetim allò del salm: El Senyor és el meu pastor, no em manca res.