Diumenge XXIX de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Data: 
Diumenge, 22 Octubre 2017
Autor: 
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Déu se serveix de qui vol per dur endavant el projecte de salvació

1.- Podríem començar rellegint la carta de sant Pau i companys als cristians de Tessalònica. És el document escrit més antic del Nou Testament. És dels anys 50/51. Una filigrana de tendresa i germanor.

2.- Pau, Siles i Timoteu s’adrecen a “l’església” domèstica de Tessalònica com es podrien adreçar avui a la nostra. Un grup variat de gent reunida i tendrament estimada pel Pare Déu i el seu Fill Jesús, Crist i Senyor. Els desitgen la “gràcia” = el favor de Déu, i la “pau” que Jesús donava als apòstols el vespre del Cenacle.

3.- Sempre que es troben celebrant l’eucaristia, ells es recorden d’aquells cristians i els feliciten per la fe que tenen: tan dinàmica i activa. Pel seu amor solidari no sempre fàcil. I per l’esperança activa, pacient i ferma, que mantenen enmig de les dificultats. Practiquen senzillament les tres grans virtuts teologals fe, esperança i Caritat, inseparables. Totes tres plegades defineixen la vivència total del compromís cristià.

4.- Una mostra fefaent que Déu els ha elegit és que han acollit la paraula que Pau els comunicava amb la convicció que els venia de l’Esperit Sant que els inspirava.

5.- Uns cristians així, tan amarats del sentit de Déu, eren capaços de copsar el sentit de la història d’Israel i veure-hi la intervenció de Déu alliberant el seu poble exiliat a Babilònia servint-se d’un personatge que ni tan sols el coneixia: Cir, el rei persa que només perseguia els seus projectes polítics. I tanmateix Déu l’havia ungit com ungien els reis, els sacerdots i els profetes d’Israel. Era un Crist, un messies alliberador. Déu se serveix de qui vol per dur endavant el projecte de salvació.

6.- I es podien acostar a Jesús amb fe i confiança per rebre’n una lliçó de política global. No s’hi atansen amb la mala fe dels fariseus i dels partidaris d’Herodes que comencen fent l’elogi més gran que es podria fer de Jesús: és veraç, sincer, recte, ensenya el camí de Déu, sense afalagar els oients sinó dient-los allò que els convé. Aquells dulant el Mestre, n’esperaven una resposta que el pogués comprometre.

7.- Els “entrevistadors” no poden tenir cap imatge de ningú i menys de l’emperador de Roma. I tanmateix –ells tan sants i tan observants de la Llei– són al temple de Jerusalem amb les butxaques plenes de denaris amb la icona del cèsar. Jesús, més coherent, no en té cap.

8.- La resposta és hàbil: Doneu al cèsar allò que li pertany i a Déu allò que és de Déu. Si reconeixen el curs legal de la moneda, vol dir que accepten el sistema econòmic i les seves conseqüències. Si voleu bones comunicacions, bona educació i atenció sanitària, cal pagar-ho trinco trinco.

9.- Jesús no divideix el món en dos regnes (el de Déu i el del cèsar) posant-los al mateix nivell. Tampoc estableix dos ordres separats: un d’humà, laic i un altre de diví, sense que el diví pugui dir res al món laic. L’estat no és el valor suprem. Jesús afirma clarament els deures envers Déu. I Déu té sempre en compte tots els rostres humans adolorits. Per a ell, la glòria de Déu és que el pobre visqui, que l’home visqui.

10.- Els cristians són ciutadans de ple dret tant si els governants són creients com si són ateus i han de complir sense excuses ni evasions els deures del bon ciutadà.

11.- No s’ha de barrejar política i religió. El cristià pot viure sota qualsevol autoritat, cristiana o atea mentre sigui legítima i justa. Tampoc un governant cristià no pot discriminar els no cristians o no creients. Sant Pau diu que complint els deures de ciutadà es compleix el manament de l’amor. No han de tenir cap deute amb ningú. Només en tenen un: estimar l’altre. Per ser bon ciutadà cal estimar el proïsme.