Lectio divina on line 25 (Setmana del 12 al 18 de febrer de 2018)

Dilluns, 12 Febrer 2018
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

TEXT BÍBLIC

-El Perdó-

La rancúnia i la ira són coses detestables
i, tanmateix, l’home pecador les manté.

El qui es venja toparà amb la venjança del Senyor,
que no deixarà passar cap de les seves faltes.

Perdona les ofenses que t’hagi fet el teu proïsme,
i aleshores, quan preguis, Déu et perdonarà els pecats.

Si un es manté furiós contra un altre,
¿com pot pretendre el perdó del Senyor?

Si no té pietat d’un home que és com ell,
¿com pot pregar pel perdó dels seus propis pecats?

Si l’home, que és un simple mortal, guarda rancúnia,
¿de qui podrà obtenir el perdó dels seus pecats?

Pensa en la teva fi i deixa d’odiar,
pensa en la mort i en la corrupció i resta fidel als manaments.

Recorda’t, doncs, dels manaments i no guardis rancúnia al proïsme,
recorda’t de l’aliança de l’Altíssim
i passa per alt les ofenses que has rebut.

(Sir 27,30-28,7)

 ---------------------------

Què diu el text?

¿Saps sobreposar-te a les crítiques o a la possible mesquinesa del teu entorn?

¿Perquè davant Déu tots som pecadors?

Què se’t demana des d’aquest text d’avui?

---------------------------

Comentari per abans o després de la Lectio.

En aquest text del llibre del nostre amic Jesús fill de Sira, Siràcida o Eclesiàstic, hi ha dos grups de conceptes que cal remarcar:

Primer grup: rancúnia, ira, venjança, fúria, odi...

Posem atenció en el primer i en l’últim dels conceptes: la rancúnia i l’odi.

Rancúnia: és un sentiment de malvolença que té l’arrel en un impuls primari no ben conduït i que pot arribar a la maldat, és asocial per essència; és, per tant, oposada a l’empatia. La rancúnia cerca fer mal a l’altre i se n’alegra, amb tota la dissimulació que calgui.

Odi: també és una actitud asocial. L’odi, però, va molt més enllà que la rancúnia. Si la rancúnia és una tendència oposada a la benvolença i la bondat, l’odi és tot el contrari a l’amor al proïsme. L’odi no solament es dirigeix contra l’altre per a fer-li mal, sinó que sent la necessitat d’exterminar-lo. De la mateixa manera que l’amor ens porta a sentir-nos invitats a col·laborar en la vida de la persona estimada i fer-nos responsables del seu desenvolupament i conservació, en l’odi la tendència s’inverteix del tot, vol arranar i fer desaparèixer, liquidar, l’odiat, sigui persona, grup o comunitat.

Ira, venjança, fúria, etc. són conseqüències de tot plegat.

 Segon grup: perdonar, obtenir el perdó...

És sorprenent que el Siràcida, encara a l’Antic Testament, sap envoltar i superar rancúnies, odis i malvolences amb l’amor del perdó. El llenguatge del Siràcida, més proper en doctrina i cronologia a Jesús de Natzaret, supera llargs textos, salms inclosos, on el perdó no es fa tan transparent. Però, si volem parlar de perdó, hem d’anar a l’Evangeli.

Des del sermó de la muntanya, Jesús insisteix en la conversió del cor: la reconciliació amb el germà abans de presentar una ofrena a l’altar, l’amor als enemics i la pregària pels perseguidors, pregar al Pare “en el secret” i no repetir massa paraules, perdonar des del fons del cor en la pregària, la puresa del cor i la recerca del Regne. Aquesta conversió que ens ofereix Jesús ens fa germans seus i, per tant, fills del Pare, i saber perdonar n’és un fruit madur...