Lectio divina on line 27 (Setmana del 26 de febrer al 4 de març de 2018)

Dilluns, 26 Febrer 2018
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

Text bíblic: SIGUEU SANTS PERQUÈ JO SÓC SANT...

El Senyor digué a Moisès: “Digues a tota la comunitat dels israelites; Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. No robeu. No mentiu ni us defraudeu els uns als altres. No jureu en fals pel meu nom; seria profanar el nom del teu Déu. Jo sóc el Senyor. No oprimeixis els altres ni els prenguis allò que és seu. No retinguis fins l’endemà la paga del jornaler. No maleeixis els sords ni posis entrebancs als cecs. Reverencia el teu Déu. Jo sóc el Senyor. No donis sentències injustes. No siguis parcial amb els pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom.

No parlis malament del teu poble, ni et presentis com a testimoni per fer condemnar a mort un teu connacional. Jo sóc el Senyor. No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal. Així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor.

(Lv 19, 1-2. 11-18)

-------------------------

Què diu el text?

¿Perquè l’expressió: “Jo sóc el Senyor”, es repeteix amb insistència?

¿Com qualifico el meu comportament segons aquest text del Levític?

Què em demana el Senyor des d’aquest text d’avui?

-------------------------

COMENTARI PER ABANS O DESPRÉS DE LA LECTIO

1- La cultura cananea

La idea de santedat és a totes les religions, encara que amb matisos diversos. En el món semític, particularment el cananeu, santedat expressa una potència misteriosa divinal que marca algunes persones, institucions i objectes. D’aquesta potència en surt un element que caracteritza alguns personatges i utillatges com a sants, dedicats a la divinitat, separats del que és profà. Així, algunes persones i objectes es conceptuen com a consagrats, relacionats directament amb el món del culte. Israel assumí la terminologia cananea relativa a la santedat i en feu una reinterpretació profunda, tant fou així que els mots sant, santedat i santificar s’han fet concepte i significació característics en la revelació bíblica.

2-Israel

A la Bíblia la paraula sant hi és present moltes i moltes vegades; en primer lloc es refereix a Déu perquè Ell és santedat pura, perfecte, total, eterna... i també es refereix, en segon lloc, a la persona humana en quan amb el seu coneixement i capacitat de determini, pot acceptar el voler de Déu i tendir a fer la seva voluntat, és a dir, realitzar el seu disseny en cadascú de nosaltres, en expressió bíblica: ser sants com Ell. Les limitacions i carències, però, són a la vida de cadascú. Portem marca de caducitat perquè som espai i temps limitats. Però Déu, que és creador, bon escultor i estima la seva obra, ens invita a més enllà, a casa seva. Aquest oferiment se’ns manifesta en la pedagogia divina de l’Antic Testament: Història de la Revelació.

3-Jesús de Natzaret

La santedat de Déu pertany del tot a Jesús. Ell és sant perquè és, amb títol propi, Fill de Déu. Participa plenament de la vida del Pare. Jesús, essent el “sant de Déu” posseeix i ens dóna l’Esperit per vèncer les potències de la tenebra i del mal, fàcilment presents a les nostres vides. La seva vinguda a casa nostra culmina en la Resurrecció.

Jesús Ressuscitat és aquell que santifica, que eternitza. Qui creu en Ell entra a participar en la mateixa vida de Déu eternitat. Per això, per a Jesús el veritablement sagrat som les persones, cada persona, i no tant els edificis, les vestimentes, els utillatges i els cerimonials. Jesús ens suggereix: SIGUEU PERFECTES COM EL VOSTRE PARE DEL CEL ÉS PERFECTE. Si hi posem la nostra bona voluntat, Ell farà la resta, que per això ha vingut.