Diumenge III de Quaresma

Cicle: 
B
Temps: 
Quaresma
Diumenge, 4 Març 2018
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Ell es referia al santuari del seu cos

Els tres propers diumenges tindrem l’evangeli de Joan. Entre les característiques o accents dels quatre evangelistes, Joan posa l’accent en els signes de Jesús, mentre que els sinòptics parlen més aviat de miracles. Aquest matís ens ajudarà a aprofundir en la intencionalitat del text. Tres signes ens conduiran pel camí quaresmal fins a la setmana Santa: Jesús foragitant els mercaders del Temple, els israelites salvats per la mirada a la serp dalt un pal i el gra de blat que mor per a donar vida. Ens anem immergint doncs en el misteri del Crist en la seva Mort i Resurrecció.

Ja sabem que el Temple de Jerusalem no era com els temples pagans, espais tancats que després els cristians hem imitat en la construcció de les basíliques. El temple de Jerusalem era un espai obert en patis concèntrics: el més exterior era l’atri dels pagans que venien atrets pel culte al Déu d’Israel; més a l’interior el pati dels israelites, de les dones i dels homes; més endins se situava l’atri dels sacerdots on s’oferien els sacrificis de les víctimes i en el centre o capçalera, el Santuari (sancta sanctorum) on la presència de Déu s’expressava amb el símbol de l’arca de l’Aliança. Els atris eren lloc d’oració. I per allà feien els seus negocis els venedors d’animals pels sacrificis i els canvistes de la moneda, tot plegat suposava una substanciosa entrada per a les jerarquies del Temple.

Jesús hi posa un gest profètic: signe de la nova i definitiva Casa de Déu. Els senyors del Temple li demanen explicacions. No es diu que Jesús agafés una enrabiada ni que es posés a donar fuetades a la gent. Volia fer net en el Temple segons la paraula en el salm 62: El zel del la casa de Déu em consumeix(salm 69,10). I en els sinòptics: El meu Temple serà nomenat “casa d’0ració (Is 56,7) però vosaltres en feu una cova de lladres (Jr 7,11).

Què significa en l’evangeli de Joan això del zel pel Temple de Déu? El mateix Jesús ens assenyala la resposta: La purificació del Temple consisteix en la seva destrucció i la nova construcció en el cos, en la persona del Crist Ressuscitat. Anotem que quan s’escriví aquest evangeli el Temple ja havia estat arrasat pels romans, cap l’any 70, “sense deixar pedra sobre pedra”.

Els jueus podran destruir-lo però ell el reconstruirà en tres dies. La paraula cos, en Joan només tornarà a aparèixer en parlar del cos sepultat de Jesús. I el text conclou: “Però ell es referia al Santuari del seu Cos”.

Això ja ens mena a cercar un espai no material lliure de murs, columnates i cúpules. Els edificis dels nostres temples son per a abrigar el misteri que s’hi realitza: El veritable Temple de Déu és el mateix Crist Ressuscitat. I nosaltres en formem part com església Cos de Crist: ell n’és el cap, i nosaltres els membres. Som pedres vives del Temple Sant de Déu.

Més endavant el mateix evangelista torna sobre el tema del Temple. Jesús ha demanat aigua del pou a la Samaritana. Aviat la dona s’ha adonat que aquell home assedegat que li ha demanat aigua i ara li està parlant ha de ser un profeta, un home de Déu. I li pregunta sobre un tema de discussió secular entre jueus i samaritans: quin és el veritable culte, el dels samaritans en el mont Garizim de Samaria o el dels jueus a Jerusalem? Jesús li respon sense fer-ne escarafalls però tot seguit afegeix: “Arriba l’hora, més ben dit és ara, que els autèntics adoradors adoraran al Pare en Esperit i en Veritat”. La dona es confia i va més enllà: Sé que ha de venir el Messies. Quan ell vingui ens ho explicarà tot!

Jesús li respon: sóc jo el qui t’està parlant!

Avui he estat llegint el testimoni d’un artista, rector d’una parròquia a la ciutat de Colònia. Entenc això: tot parlant de la fe i l’art diu que les imatges a l’església no ajuden gaire. Les imatges han de sortir espontànies de dins nostre a la llum de la Paraula, amb l’impuls de l’Esperit Sant. L’art ambiental és això, ambiental, i ajuda en la mesura en què donem pas a les imatges que brollen del nostre interior. Imatges que ens obren a la contemplació. Aquestes apreciacions m’han fet pensar en el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. Amb una imponent arquitectura llançada cap a l’infinit, Gaudí ens fa sentir en un àmbit sagrat totalment diferent: com sota els arbres d’un bosc i amb una lluminositat ambiental vivament matisada dels colors de la natura en moviment, des de la sortida fins a la posta del sol. Si visitem la sagrada Família com a creients, no com a turistes, sentim que el cor es va eixamplant i obrint a la simplicitat i la magnitud de la Presència Divina. ¿Heu observat com en aquest temple no hi ha retaules d’escenes bíbliques, de sants i santes? Tot és entorn a la celebració Eucarística. Solament un Santcrist ben lluminós atrau la nostra atenció vers l’altar per a centrar l’atenció en el Sacrifici Eucarístic.

Sant Josep i la Mare de Déu hi són però situats als dos extrems del creuer i Sant Jordi al fons de la nau. La resta tots son a l’exterior. Ja ho deia Antoni Gaudí: els retaules del Temple de la Sagrada Família han de ser a l’exterior, a les tres entrades del temple, que els fidels i visitants hi trobin la catequesi sobre els grans misteris de l’Encarnació i Naixement, de la Passió i Mort, de la Glòria del Senyor Ressuscitat. Dins, immergits en l’espai sagrat, ens obrim a la Celebració del Misteri Pasqual.

Però sense sants i santes? son a l’exterior, a tot l’entorn i oberts als quatre punts de l’horitzó. Son els sants i santes que al llarg dels segles han contribuït a l’animació de la fe cristiana de la ciutat de Barcelona i del món. Per cert que el primer en ser-hi col·locat va ser Sant Antoni Maria Claret. Així es va decidir per la incidència que el missioner Claret havia tingut en la persona de Gaudí, que sense veure’l encara beatificat, ja va suggerir la col·locació d’aquesta imatge.

El Temple de Déu és Jesús Ressuscitat i nosaltres en formem part.

Els espais sagrats abriguen la comunitat reunida per a celebrar-ho.

El nostre culte és en Esperit i en Veritat.