Diumenge IV de Quaresma

Cicle: 
B
Temps: 
Quaresma
Diumenge, 11 Març 2018
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Déu és amor

Nicodem és un fariseu de bon cor que admira Jesús però té les seves reticències. Es decideix a anar a trobar Jesús i ho fa de nit per no ser notat. Hi ha un diàleg a dos en què entre altres coses Jesús diu a Nicodem que cal néixer de nou. El text d’avui és una segona part de la conversa, ara ja sense preguntes. Jesús se li confia i es presenta a si mateix amb un llenguatge que li pugui ser proper.

“Com Moisès en el desert enlairà la serp, també el Fill de l’Home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna”.

Nicodem entén la referència a la serp dalt un pal: a la història del poble hi havia el passatge de les serps verinoses en el desert. Amb una mirada a la serp de bronze dalt d’un pal es guarien de les picadures dels escurçons. Que Jesús hagués de mostrar-se guaridor des d’una creu, Nicodem ja ho entendria més endavant quan el veuria clavat de mans i peus sobre una creu.

El text aquí ens mena molt enllà. Perquè a l’evangeli de Joan la glòria de Jesús està en la mort a la Creu. Déu és amor i la glòria més gran d’un amor és donar la vida per la persona estimada. La creu del calvari ens parla de la glòria de Jesús, glòria que el Pare confirmarà amb la Resurrecció gloriosa. No és en va que cantem: “Victòria! tu regnaràs, oh creu tu ens salvaràs”.

I Jesús continua amb Nicodem: “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell”.Tothom qui es posi de cara a l’estendard de la creu compartirà la Mort i Resurrecció del Senyor: serà salvat!

Joan mateix en la seva primera carta ens ho recordarà amb contundència: DÉU ÉS AMOR.

En la primera la lectura ens hem trobat amb el final del llibre de les Cròniques en què el poble infidel, massivament deportat de la pàtria, ha hagut de deixar enrere el temple incendiat, les muralles destruïdes, la terra abandonada, erma. I ells a mans dels babilonis. Al cap de setanta anys d’exili es troben inesperadament amb la llibertat i el retorn a la pàtria: Cir, rei d’Assíria entra victoriós a Babilònia, allibera els israelites i els promet la reconstrucció del temple de Jerusalem. L’amor de Déu és sempre compassiu i benigne: lent per al càstig, ric en l’amor.

El salm 136 és una evocació de la trista experiència de l’exili: Vora els rius de Babilònia ens asseiem tot plorant d’enyorança de Sió...

En la segona lectura, Pau escriu als efesis: Déu que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida, juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts per les nostres culpes.. És per gràcia que Déu ens ha salvat. Gràcia és amor gratuït: no ve de vosaltres, és do de Déu.

Perquè nosaltres vivíem en la foscor dels nostres tancaments, de les nostres febleses, del nostre egoisme, del nostre pecat. Però l’Esperit ens ha posat la llum en el cor, ens hi hem obert i hem estat alliberats de la foscor.

El mateix Joan en la primera carta ens diu: L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat el seu Fill únic perquè visquem gràcies a Ell.... Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu.

Tu saps què vol dir ser objecte de l’enamorament de Déu? Saps que Jesús s’ha lliurat fins a l’extrem del dolor per a purificar-te i deixar-te resplendent als seus ulls? Per a poder compartir amb tu la seva herència filial?

Doncs seguim: No hi ha paraules, i per això continua amb un símbol molt estimat de Joan: la llum i la foscor, la llum que ens allibera de la foscor. Només cal reconèixer les nostres foscors i obrir-nos a la seva llum. “ Tothom qui obre malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan , ja que ho fan segons Déu. Jesús és la Veritat - Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”.

És clar que viure en la llum de l’amor del Crist significa deixar-se il·luminar per ell, pel seu món interior, pel seu Evangeli.

El tancament a l’Evangeli manifesta la foscor interior. I la foscor és insidiosa contra la llum. Els de la foscor no es deixen estimar, es perden el resultat de l’amor que Déu els té.

L’obertura a l’Evangeli deixa entrar la lluminositat infinita i eterna de Déu.

Més: l’amor crida amor. Ja tens ben present com s’ha manifestat l’amor fins a la creu? No oblidem la paraula de Jesús: Qui em vulgui seguir que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que vingui amb mi.

Oblidar-se de si mateix és viure obert als altres. Diu la primera carta de Joan: Estimats meus, estimem-nos els uns als altres perquè l’amor ve de Déu... El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor. El tancament en nosaltres mateixos, la manca d’amor als germans, és foscor que impedeix l’entrada de la llum.

Deixem entrar la llum! Per a això ens cal mirar sense por dins nostre, i recollir-nos en pregària. Descobrir les nostres foscors és foragitar-les. Recollir-nos en pregària tal com ens ensenya Santa Teresa de Jesús: “en trato de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama.

Que tingueu un bon quart diumenge de Quaresma!