Diumenge XI de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 17 Juny 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Jesús afirma que el regne és cosa de Déu

1.- Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles. Heu reparat en el mot Paraula? Els catalans quan parlem “parabolem”, diem paràboles, paraules. En castellà “hablan”, fabulan. Expliquem les coses embolcallant-les, indirectament amb alguna rondalla. Si no ho entenem, hi preguntem.

2.- És el sistema de Jesús, quan parla del regne ho fa amb paràboles o comparances. Parlant del Regne de Déu, sol dir: la manera com Déu regna o governa “S’assembla a”... i ho compara amb coses molt planeres. Què feu amb les plantes del terrat o del balcó de casa? O ens hem adonat del procés del gra de blat des que és colgat a terra fins que amb la falç al puny, com fèiem abans i avui amb aquestes maquinotes el seguem, o el batem o en fem pa? Qui no es meravella del procés que fan els fills des que es van fent en el ventre de la mare fins que neixen i creixen?

3.- En aquests fets de vida, Jesús hi llegeix l’acció de Déu: quina energia vital té aquell granet i amb quina discreció es va fent colgat a terra i quan brota i es fa espiga. Amb silenci, discreció i eficàcia.

4.- Al temps de Jesús, com en el nostre, hi havia gent molt impacient que volien marcar el ritme de creixement del regne de Déu: Hi havia els fariseus, homes piadosos, que es delien per apressar l’acció de Déu a cops d’oracions, dejunis i pràctiques devotes. Hi havia els zelotes que volien implantar el regne de Déu per la violència i a resistència armada contra l’opressió de l’imperi romà. N’hi havia d’altres que es dedicaven en cos i ànima a calcular el com i el quan de la intervenció de Déu.

5.- Jesús afirma que el regne és cosa de Déu. Ell en té la iniciativa i duu el seu projecte segons el ritme de les coses importants. El pagès no pot violentar el procés de creixement de la sembra. És clar que també hi tenim quelcom a fer i a dir-hi. Sant Pau que s’escarrassà com pocs per implantar i desenrotllar comunitats cristianes ho tenia molt clar: Jo he plantat, Apol·ló ha regat. Però és Déu qui fa créixer. El mèrit, la medalla se l’emporta Déu.

6.- Amb la paràbola del gra de mostassa, Jesús remarca una meravella. Una cosa tan remenuda i insignificant, quan es posa a desplegar el seu dinamisme vital, no té límits. El contrast entre la petitesa del gra quan és colga a terra i la copa de la planta quan ha esdevingut arbre, suggereix la força irresistible del Regne de Déu que desplega el seu dinamisme silenciosament, a poc a poc a través dels actes i l’ensenyament de Jesús d’aparença tan senzilla i pobra.

7.- La comunitat tan petita que es reunia entorn de Jesús, aquesta nostra comunitat tan senzilla i tan humil, és oberta a tothom: a totes les cultures i pobles del món. Com l’arbre on s’ajoquen ocells de tota mena.

8.- Les dues paràboles de Jesús són un missatge d’esperança: ho eren per als qui escoltaven Jesús. I són també per a nosaltres. Ens inviten a treballar en l’obra de Jesús confiant no en els nostres esforços sinó al poder de l’amor infinit de Déu. La paraula que la mare diu al nen, la instrucció en una catequesi de comunió o en el Mijac, l’exemple del pare que instrueix amb l’exemple d’honradesa i generositat, la paraula que un dia algú ha caçat al vol en una homilia o en una conversa arribarà el dia que desplegaran tota la seva energia com l’ha desplegada la paraula de Jesús.

9.- Una paraula per als qui som o ens sentim una mica grandets. No ens desanimem perquè ja no tenim la vitalitat d’uns anys enrere. Sant Pau suposa que sabem que mentre vivim en aquest món som com emigrants que caminem lluny del Senyor. No el veiem però l’estimem. I creiem que un dia ens trobarem vivint amb Ell. Mentrestant seguim el consell de l’Apòstol: mentre ens trobem amb el Senyor en l’Eucaristia i en el nostre dia a dia, mirem de ser-li plaents en tot. I gaudim del nostre cos i del nostre món fins que en sortirem per a trobar-nos amb el Pare i els moltíssims germans que ens hi esperen.

10.- I no en dubtem: comptant amb la nostra migradesa, el Senyor obra meravelles com les obrà en Santa Maria. Sembrem petites llavors, conreem-les amb amor i deixem a les seves mans allò que som i fem.

Després de tot nosaltres som el que som gràcies a l’amor i a l’esperança dels nostres pares i de tots els qui ens han acompanyat en el camí. La llavor s’ha fet blat, el petit granet de mostassa ha esdevingut arbre que acull amb amor els qui hi acudeixen.