Diumenge XIII de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 1 Juliol 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

La glòria de Déu és que l’home visqui

1.- Diuen que vivim la cultura de la mort. Sovint sens amaga la mort d’una banda i de l’altra “s’administra” de sota mà fent-nos empassar com a cosa normal el gros miracle d’interrompre l’embaràs sense interrompre una vida en curs tres o quatre mesos i més. I això fa progre, com també ho fa causar la mort sense matar. En diuen eutanàsia. I som tan eixerits que confiem aquesta noble tasca a la seguretat pública en abstracte i en concret l’encolomem al personal sanitari que ho és pel servei a la vida.

2.- Avui la Saviesa proclama que Déu no l’ha pas feta la mort. Ha creat l’home perquè visqui. No li ha propinat pas el verí de la mort. La Saviesa sap prou bé que la mort forma part de la vida. N’és una etapa. Però no té la darrera paraula. El verí de mort és tot allò que talla la nostra comunió vital amb Déu i amb els germans. Si evitem l’odi i estimem participem de la vida de Déu, que és Amor.

3.- La glòria de Déu és que l’home visqui. I la vida de l’home és la visió de Déu, la familiaritat amb Déu. La dona tan atrapada per la malaltia és com qui diu una morta en vida. El seu mal la separava de la vida social i religiosa. Contaminava tot allò que tocava. Al mal de la malaltia hi afegia la vergonya d’un mal moral. ¿Si toca Jesús, el contaminarà? Farà que no se n’adoni. Dissimuladament, esclar. Oli amb un llum. Però a Jesús no li agrada que li “robem” les coses. Comprem la nostra innocent murrieria... Però s’estima més la relació personal i franca. Jesús felicita la bona dona per la seva fe. No solament en surt guarida sinó salvada. Ha entrat en relació de fe i d’amor amb ell. Li torna la dignitat. Ni ella ni ningú s’ha d’avergonyir de les malalties que sofreix. Ni Jesús ha de dissimular el fet d’haver-se deixat tocar per una “contaminadora”.

4.- L’escena de Jaire, el pare de la nena moribunda ens arriba a l’ànima. Per amor a la filla Jaire entra en contacte amb Jesús, el mestre discutit. Suporta la impertinència d’aquella malalta que posa a prova la seva paciència. Potser com a cap de la sinagoga més d’un el critiqui que es faci amb el Mestre. Tampoc no fa cas dels consells benintencionats de no molestar el Mestre si la nena se n’ha anat definitivament. No hi ha res a fer. I accepta la paraula de Jesús: Tu creu i prou.

5.- Jesús no vol xafarders al seu voltant. No li plau el xivarri ritual de les ploraneres. Vol silenci i pau. El pare i la mare i tres deixebles. Segur que no els fa cap discurs ni els diu les quatre pies bajanades de bona fe que tan sovint se senten en el vetllatori. Saluda, prega i sent al fons del cor la fiblada de la mort en una noia de 12 anys. Se li’n reien quan deia que la noia dormia. No es poden adonar que, on entra Jesús, la mort és vençuda. Per això els cristians, en una intuïció esperançada de la fe, anomenàrem i anomenem koimetérion la “ciutat dels morts”. El mot cementiri no deriva pas de ciment, sinó de koimetérion, dormitori mentre esperem la veu del Senyor que ens ressuscita.

6.- Talita Qum: noia, aixeca’t. I la noia s’alçà i es posa a caminar. Tenia 12 anys, els mateixos que la senyora guarida havia sofert la malaltia que la consumia de mica en mica fins que el contacte amb el Senyor li estroncà l’hemorràgia.

7.- Ah, doneu-li menjar. L’anorèxia no és pas bona. La noia i nosaltres no en tenim prou d’aixecar-nos i caminar. També necessitem donar sentit a la vida. Jesús ens el dóna nodrint-nos del pa de la Paraula i de l’Eucaristia.

8.- Sant Pau ens ensenya un camí per dotar de sentit la nostra vida. Els corintis tenien abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què s’estimaven. Segurament que ho afirma també avui de bona part dels qui som aquí. Aquest amor necessita tanmateix obrir-se als altres. Com Jesús que ric com era, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa.

9.- Us heu fixat? Jesús ens enriqueix amb la seva pobresa. Ens ho ha donat tot. I quan no li quedava res se’ns donà ell mateix. Hi ha una pobresa enriquidora. Quan tenim coses, donem coses. I quan no tenim res? Encara ens tenim nosaltres mateixos: un somriure, una paraula amiga, un silenci solidari. Sóc aquí. No et sé dir res, però hi sóc! Com Jesús.

Tipus recurs pastoral: