Diumenge XIV de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 8 Juliol 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

El profeta només disposa de la paraula. I aquí rau la seva força i la seva feblesa

1.- És ben galdosa la figura del profeta i la seva missió. Ezequiel és enviat a un poble que no està per orgues. Fa temps que viu exiliat a Babilònia, lluny de la terra i del temple i ha après a viure tot sol. Tant per tant ja estan bé com estan. No estan disposats a escoltar ningú que els tregui dels seus esquemes mentals: cara dura i cor de pedra. Així defineix Ezequiel la seva actitud. I tanmateix Déu se’n fa càrrec i no els deixa per impossibles. Déu no els abandona. És el seu poble i malgrat tot continua estimant-lo i parlant-li.

2.- Jesús es presenta a Natzaret no en pla de visita turística sinó revestit com un rabí fet i pastat amb una saviesa i autoritat fora mida. I això desvetlla primer admiració, després gelosia i finalment tancament i blindatge.

3.- La primera reacció és de sorpresa i admiració tant pel que Jesús deia com per la forma com ho deia. I una pregunta. Aquest el coneixem, mai no ha anat a cap escola. «¿D’on treu doncs aquesta saviesa i aquesta energia? És el fuster del poble, el noi de la Maria. En coneixem tota la família. Cosins i cosines, amics i amigues. Corrien i jugaven pels mateixos carrers i places, anaven regularment a la sinagoga, peregrinaven a Jerusalem en les grans festes. D’on treu doncs tanta saviesa i autoritat si no ha anat mai a cap universitat? ¿De Déu o del tracte amb forces ocultes?

4.- La resposta de Jesús encara els fa mal: Cap profeta no triomfa al seu poble, i entre la seva parentela. Els tracta com a forasters i es col·loca al nivell de tants profetes d’Israel refusats del seu poble i només ben vistos pels estrangers. Això és massa.

5.- Coneixeu el mite de Casandra? Havia rebut dels déus el do de veure clar el present i d’endevinar el futur. Però patia una mena de maledicció: digués el que digués i per molta raó que tingués, mai ningú no li faria cabal. Molts pares i mestres, capellans i catequistes, intel·lectuals y polítics són sistemàticament ignorats. Els pengen el cartell de carca, o conservador o revolucionari i amb això el seu testimoni perd tot valor. Després de molts anys s’exclamen: que en tenia de raó el pare, la mestra que no em donava la raó quan jo m’entestava a tenir-la!

6.- Antonio Rosmini fou un sant i un savi del segle XIX incomprès. Amb intuïció profètica va escriure un llibre sobre les cinc plagues de l’Església: la separació en el culte públic entre els clergues i el poble, la insuficient formació del clergat, la desunió dels bisbes, la intervenció dels governs en el nomenament del bisbes, la servitud dels béns eclesiàstics. El seu llibre fou prohibit i vam haver d’esperar el papa sant Joan Pau II perquè el reivindiqués i el Papa Benet XVI el beatifiqués el 2007. Si li haguessin fet cas, ens hauríem estalviat molts maldecaps i ens hauríem avançat cent anys al concili Vaticà II.

7.- El profeta només disposa de la paraula. I aquí rau la seva força i la seva feblesa. La Paraula és viva i eficaç, penetrant com una espasa de doble tall. És petita com el gra de mostassa però té la força per remoure muntanyes. La missió del profeta és sembrar. Però l’èxit o la transformació que pretén no són fruit de la seva veu o dels seus arguments sinó de Déu. Jo he plantat, el meu company Apol·ló ha regat, però és Déu qui fa créixer.

8.- Tot sovint el profeta té un fort sentiment de fracàs. Com el mateix Jesús a Natzaret al llarg de la seva predicació. Sant Pau també el sentí. I en féu objecte de pregària. Les seves limitacions de salut o certes extralimitacions del seu tarannà fogós eren com una punxa clavada en carn viva que el desassossegava. Allibereu-me’n, Senyor. Això pler de vegades. Fins que Déu li respongué: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles, tinc dintre meu la força del Crist. Quan sóc feble, és quan sóc realment fort.

9.- En la debilitat es mostra l'acció callada i eficaç de Déu. En aquests temps en què veiem les limitacions de l'Església una, santa, catòlica i apostòlica com confessem, vegem-ho no un fracàs sinó una trucada a cantar i a reconèixer en ell la presència callada i activa de l’Esperit Sant.