Diumenge XIV de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 8 Juliol 2018
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

La gràcia de Jesús és la nostra força en la feblesa

Venim de l’anunci joiós del Regne, les darreres setmanes, amb el llenguatge de les paràboles i de fets alliberadors. Ara que ja ens estem situant en l’activitat de Jesús, l’evangelista ens el presenta en un fracàs davant els seus convilatans.

Avui podríem pensar a passar pagina: el text no és d’allò més engrescador. Jesús en tornar al seu poble de Natzaret, després de les notícies que sobre ell havien anat arribant, ja podria haver estat rebut sota un arc de triomf, enmig d’ aplaudiments i aclamacions.

Doncs, no! aquells pagesos de Natzaret el coneixien prou i no es podien creure que tingués algun sentit tot allò que es comentava sobre Jesús. Es deien: d’on li ve tot això?... No és aquest el Fuster, el fill de la Maria?... I se’n escandalitzaven… i no pogué fer cap miracle… Així mateix! Marc ho suavitza una mica dient que imposà les mans a alguns malalts que es van posar bé. I afegeix que Jesús s’estranyava de que no volguessin creure.

Dèiem la setmana passada que els aplaudiments no entraven en les intencions de Jesús. Tot i així passà per la sorpresa de no ser ben rebut a casa seva. S’acomplia allò de la primera pàgina de l’evangeli de Joan: Anà a casa seva i els seus no el reberen.

Ens hauríem ben enganyat si haguéssim passat pàgina. Perquè ens trobem davant una lliçó que ens toca molt d’a prop.

Les tres lectures d’avui van en la mateixa línia: Ezequiel, en temps de l’exili del poble a Babilònia, amb una crida a la conversió anuncia a la seva gent el projecte alliberador de Déu. Però en surt malparat. Pau en la seva carta als Corintis, tot i els èxits apostòlics, se sent feble. Ell que havia de sentir-se’n fort, es trobava feble, però intuïa que precisament per aquí li arribava l’èxit: ell compta amb la força del Crist: “En tens prou amb la meva gràcia”, li diu Jesús… M’agrada ser feble… quan sóc feble és quan sóc realment fort!

I ara Jesús: els veïns del seu poble creuen que ho saben tot sobre ell, el coneixen de ben petit. No hi ha res a afegir. Encerclats en llur opinió feta i tancada no van ser capaços de preguntar-se què hi podia haver d’autèntic en la novetat de Jesús, darrera els seus innovadors ensenyaments i les seves accions alliberadores. Preferiren no saber-ne res, estalviar-se problemes i seguir vivint en la monotonia de sempre. Així es feren incapaços d’acceptar la novetat i refusaren Jesús. Una pena!

Ell ens passa al davant en la nostra experiència de viure entre una gent que, tot i que els estimem i volem donar-los testimoni de Jesús, no ens fan cap cas. Diuen que ens coneixen prou, que vivim com il·luminats. Això ens passa a nosaltres i les nostres comunitats i l’Església universal. I no volen posar-se de cara a la Bona Notícia de Jesús.

Tot plegat em fa pensar en Maria en la foscor del Dissabte Sant. Mentre tots els seguidors de Jesús estaven enfonsats pel fracàs, Maria vivia el seu immens dolor en esperança, en una confiança pasqual.

Què se’ns hi demana? Veiem què fa Jesús. L’evangelista ens ho diu: Jesús després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Doncs ja ho tenim: que la confiança no ens falli, com no havia fallat a Jaire i la Hemorroissa, i a seguir endavant, com Jesús. La seva gràcia és la nostra força en la feblesa.

També avui serà bo que en la pregària acompanyem Jesús en el relat evangèlic que se’ns ha proposat, que l’Esperit Sant vagi configurant el nostre món interior segons el model de Jesús, les seves motivacions, els seus sentiments, Així ens anem realitzant com a fills del Pare, fills en el Fill, enduts pel seu Esperit filial. Així és com esdevenim testimonis veritables, on es podran emmirallar les persones de bona voluntat que es preguntin sobre qui és veritablement Jesús de Natzaret.