Diumenge XVI de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 22 Juliol 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Jesús ens ha obert de bat a bat l’accés al Pare, guiats per un sol Esperit

1.- Estaven estressats, com és moda entre nosaltres i s’imposaven unes hores de repòs i de relax. Malament rai si l’activitat no ens deixa temps ni per menjar. Jesús comprèn la situació dels Dotze i hi posa remei. També ens l’ofereix a nosaltres: una estona de pregària serena i compartida que ens centri en l’essencial.

2.- Cerquen solitud i pau. Però no són mesells a la bona gent que els necessita. Jesús veu la gentada i se li regiren les entranyes. Són com ovelles sense pastor. Avui ens aturarem en els pastors, els governants, els qui tenen qualsevol autoritat sobre d’altres.

3.- Què son i què fan els pastors? El pastor com cal és un guia que estima com si fossin seus els xais i les ovelles. Es un home fort capaç de defensar el ramat i és alhora delicat i flexible. És creatiu davant la situació compromesa. És també ferm i segur, té autoritat basada en el respecte i l’amor. No se sent pas amo. Se sent el servidor del ramat. Es desviu perquè tinguin vida els qui d’ell depenen i en tinguin a desdir.

4.- Els mals pastors, els governants egoistes i mediocres s’aprofiten del poble. El dispersen. L’enganyen. El divideixen per dominar-lo millor. S’aprofiten de la llet i de la llana de les ovelles. Només cerquen el seu profit, el seu, el de la família, el del partit.

5.- Jesús és el contramodel: Reuneix i serveix els qui li som confiats. Ells recull de tots els països on vivien esgarriats, els ofereix els seus prats per descansar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats. Jo us faré reposar. Yo os faré decansar. És un pastor segons el cor de Déu. És així com ell voldria els qui som pastors de parròquia o els encarregats de qualsevol empresa. Abans d’ordenar ningú de capellà o prevere, el fan diaca: servidor. No es fan capellans o tenen confiat cap càrrec no per ser servits i servir-se’n sinó per servir i procurar el millor bé per tothom.

6.- Abans el món es dividia en jueus i no jueus. Els uns eren a prop. Els altres lluny. Al temple de Jerusalem una paret separava els uns dels altres. I havia una inscripció: pena de mort al no jueu que gosi saltar aquesta tàpia. Jesús és el bon pastor que aplega els dispersos. Doncs bé, Jesús l’ha enderrocada, a la creu, aquesta tàpia que separava els dos pobles i els mantenia enemics. De dos pobles n’ha fet un de sol respectant això sí la dignitat de cada persona i de cada poble. Unir sense uniformar.

7.- La paret, la barrera que els separava era la Llei de Moisès i els seus preceptes. Morint a la creu –víctima de jueus i no jueus– Jesús ha obert el pas a una nova manera de ser home o de ser creient. Una nova humanitat centrada en ell.

8.- Els jueus es tenien com els escollits, els privilegiats, els de casa, els hereus de les promeses, els purs. Consideraven els pagans com veiem ara els sense papers: sense carta de ciutadania, sense esperança i sense un Déu que els empari.

9.- Aquests dies constatem amb horror com Israel, abusant i contradien la seva història, ha cercat la seva unitat menystenint una part de ciutadans a ser-ho d’ara endavant ciutadans de segona. Jesús proclama avui la carta magna de la unitat i de la reconciliació, un assumpte de màxima urgència i actualitat per al cristià d'avui també. Tots hi cabem.

10.- A casa nostra trobem mals pastors que s’han proposat desfer la unitat del nostre poble negant-les les legítimes diferències. No els agrada que siguem un poble acollidor on tots hi capiguem. Es valen de la mentida, de falses històries per soscavar els fonaments d’una història al llarg de la qual hem après a viure com a persones lliures, com aciutadans i com a cristians.

11.- Jesús ha unit els pobles infiltrant en el cor de cadascun de nosatres un únic Esperit, el seu Esperit Sant que ens ensenya a dir el Pare nostre. Jesús ens ha obert de bat a bat l’accés al Pare, guiats per un sol Esperit. Tots fills, iguals i lliures. De membres dispersos n’ha fet un «cos»; de forasters i «nadius» n’ha fet una ciutat i una família; de pedres heterogènies n’ha fet un «edifici». Donem-ne gràcies a Déu.