Diumenge XXI de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 26 Agost 2018
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

On aniríem si solament tu tens Paraules de Vida eterna?

El capítol VI de l’Evangeli de Joan sobre el pa de vida acaba en forma dramàtica, un curtcircuit entre la generosa aportació de Jesús i la manca de receptivitat dels qui l’escolten.

Els curtcircuits fan saltar els ploms, semblantment al que va succeir en aquest cas.

En el relat veiem reaccions que ens poden aportar força llum.

És clar que el tema ens toca de prop, però primer ens ho mirarem com des de fora:

  • Molta gent ha anat seguint Jesús, els uns amb ganes d’escoltar-lo, els altres per veure guaricions espectaculars, els altres arronsant el nas, alguns com a policia secreta per a atrapar-lo a la més mínima.
  • Jesús, que estima tothom, aprofita per a aprofundir en els seus ensenyaments i projectes. Ja s’ha presentat ell mateix com aliment per a la vida, i ha anat a fons: qui menja la meva carn i beu la meva sang tindrà vida per sempre.
  • Fins aquí hem arribat, comenten: Aquest llenguatge és molt difícil. Qui és capaç d’entendre’l?
  • Jesús no s’immuta i els afegeix: D’això us escandalitzeu? Què direu si veieu que jo pujo on era abans? Es referia a l’Ascensió? o bé a la seva glorificació a la creu, com a triomf de l’amor que dóna la vida? Per aquí apunta Joan per qui la gloria de Jesús, Déu-Amor, llueix de ple en la seva donació extrema per nosaltres.
  • I continua: L’Esperit és qui dóna la vida. Amb el llenguatge de la carn, de l’egoïsme, del tancament, sou fora d’òrbita, no enteneu res, però aquí ho teniu: Les paraules que jo us he dit són Esperit i són Vida. Aquí sembla com si els estigués dient allò del final de les set cartes a les comunitats, en el llibre de l’Apocalipsi: Qui tingui orelles que escolti què diu l’Esperit a les esglésies.
  • I una última paraula: és el Pare qui fa la connexió. Jo ja us ho havia dit: ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.
  • Des d’aquell moment molta gent que l’havia seguit li giraren l’esquena. I començaren a desfilar.
  • Fins a restar sols Jesús i el grup dels dotze. Els diu: Vosaltres, també em voleu deixar?Ell no els obliga, els respecta la llibertat, tot i essent un moment difícil. S’arrisca a quedar-se ben sol.
  • Pere, amb un impuls de l’Esperit, es fa portaveu dels dotze:

- Senyor, a qui aniríem?
Només vós teniu paraules de vida eterna,
I nosaltres hem cregut i sabem que sou Sant de Déu.
 

Ens ho hem mirat com des de fora però ens ha deixat tocats; feliçment tocats:

Comencem pel final on, com altres vegades, tenim una clau de lectura: A qui aniríem?

Quantes celebracions religioses esplèndides, les misses dominicals plenes de gent, els seminaris a vessar, les congregacions missioneres en plena expansió. I ara, què està passant? Molts han abandonat perquè es movien a nivell de rutina i de tradició, o bé perquè l’atractiu de Jesús els era superficial i han aparegut sirenes d’innombrables tons i colors que els han ben distret; altres, desencisats pels mals exemples que els mitjans esbomben tant com poden: abusos per part de persones d’església que escandalitzen. O bé per l’ostentació de riqueses i fastuositat d’alguns llocs i cerimonials, o per la manca de vivesa cristiana i de llenguatge assequible en les misses dominicals, o serveis religiosos interessats, tot plegat engolits per l’imponent huracà de materialisme i consumisme que ens ha envaït. I tenim la sensació de quedar-nos sols. Potser amb un repunt d’inseguretat o amb la temptació a cedir també?...

Sí, Senyor Jesús, ens tiben per aquí i per allà. Però no, nosaltres ens quedem amb tu. On aniríem si solament tu tens Paraules de Vida eterna?

Ens hi quedem, potser entre titubejos, dubtes, flaqueses, som aquí, Senyor!. Perquè,on aniríem? Enmig de tot el brogit d’aquet món nostre ens quedem amb la teva Paraula que és Esperit i és Vida.

I igual com Pere proclamem humils i decidits: Nosaltres creiem i sabem quetu ets el Sant de Déu.

No estem sols. Sentim presents junt a nosaltres tots els homes i dones germans nostres que s’estan jugant la vida en serveis extrems d’ajuda i defensa dels més febles... Pensem en tantes persones grans amb tot un bagatge de fe sincera i provada que segueixen endavant i que avui constitueixen una de les més preuades riqueses de l’Església. Tots aquests, i tantíssims d’altres, no fan soroll. Són les llavors de vida per a una Església tota ella renovada amb esperit evangèlic. La nova primavera per a l’Església que anunciava tot pregant el Germà Roger de Taizé.

Trontollarem si seguim amb criteris superficials d’èxit. Jesús ens ha passat al davant, i en Ell hi ha la Veritat absoluta. Hem llegit com s’ha quedat pràcticament sol, i finalment el veurem abandonat i clavat a una creu. Els criteris i els camins de Déu ens sobrepassen. Tampoc Pere no entendria gran cosa però es deixà atrapat pel Pare de qui ve la crida a seguir Jesús, i al vent de l’Esperit ens donà la pista: on podríem anar? Vos sol ens sou la Veritat i la Vida.

Avui, tot anant de bon matí a celebrar l’Eucaristia he vist que tot plegat, lluny de ser motiu de desengany, si posem l’ull als criteris de Déu, tot plegat per a l’Església i per a cada un de nosaltres és un “kairós”: una oportunitat de purificació. I de renovellament.

El camí de re-conversió de l’Església i de tots nosaltres és obert. Però ha d’anar desapareixent tota la quincalla afegida i anar apareixent l’or pur de l’esperit veritablement evangèlic, com a llavor de vida. L’or pur que hem de saber anar descobrint entremig de tantes deixalles.

Volem continuar fent el camí de l’Evangeli: amb esperit de pregària, d’adoració, de pobresa, d’humilitat, de generositat, de compromís social, de confiança...

Tanmateix l’evangeli d’avui ens resulta lluminós i engrescador. On aniríem?

Tipus recurs pastoral: