Diumenge XXV de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 23 Setembre 2018
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

 Qui vulgui ser el primer, ha de ser darrer i servidor de tots

L’entorn de Jesús ha canviat radicalment. Fins ara assistíem a Galilea a l’anunci del Regne amb fets i paraules, amb reaccions positives entre molta gent del poble i negatives per part de dirigents religiosos. Ara, a Cesarea de Felip Jesús ha iniciat el camí a Jerusalem. En travessar Galilea de nord a sud vol passar desapercebut. En el camí es dedicarà als deixebles que ell ha seleccionat com a apòstols als que dins de poc ha d’enviar al món a anunciar la BONA NOTÍCIA: que Jesús el Messies, Fill de Déu és el Verb del Pare, fet home, que ens ha anunciat el Regne de Déu i ens ha salvat a l’extrem de donar la vida per nosaltres i ha ressuscitat. Ell a la Glòria del Pare és la garantia de la nostra salvació per sempre.

El punt dur que per a ser enviats arreu del món els caldrà entomar i superar és el tema de la passió i mort en creu.

Marc ens remarca com Jesús en el camí a Jerusalem va insistint en preparar els deixebles per a la tremenda experiència que se’ls atansa. Tres vegades -número significatiu obert- els evangelistes sinòptics ens presenten Jesús anunciant repetidament el que li ha de succeir a Jerusalem. Ells no entenen res però, tal com ja notàvem el diumenge anterior, no l’abandonen, fidelitat que els farà finalment participar en el misteri pasqual de Mort i Resurrecció del Senyor.

En el primer anunci de la Passió -el diumenge passat- el subjecte eren els grans sacerdots i els mestres de la llei que el refusarien i el matarien. Avui en el segon anunci el subjecte és Jesús mateix: Jo seré entregat en mans dels homes.

El verb passiu “ser entregat” és una paraula clau en el relat de la passió: Judes l’entrega al sanedrí, el sanedrí l’entrega a Pilat, Pilat l’entrega als botxins. Aquesta és la força del Fill de Déu, entregat per nosaltres. És la paraula clau de la consagració del pa a l’Eucaristia: el meu cos entregat per vosaltres.

Nosaltres en el baptisme hem estat consagrats, dedicats, entregats al Pare en Crist per l’acció de l’Esperit Sant.

Jesús s’entrega per nosaltres. L’amor d’amistat amb Ell demana que nosaltres visquem entregats a Ell.

En arribar a Cafarnaüm Jesús els preguntà de què havien estat discutint pel camí. Ell portava en el cor el contrast entre el seu propi lliurament en humilitat extrema i la mesquinesa de la colla que discutien entre ells qui havia de ser el més important en el nou regnat messiànic en grandesa humana que ells s’imaginaven. Naturalment es feu silenci.

Jesús s’asseu, crida els dotze i els diu: Qui vulgui ser el primer, ha de ser darrer i servidor de tots.

Aquí ens caldria aturar-nos en una actitud de sinceritat davant el Senyor, perquè potser hi ha força tela a tallar. L’ego que sempre burxa dins nostre, no para. En ocasions ens pot encegar i col·locar-nos per sobre d’algun o alguns dels germans: pensaments, actituds, reaccions despectives. No pot ser que el nostre cor marxi en direcció contrària del de Jesús. D’aquí ve la importància d’examinar-nos de tant en tant, per a descobrir en algun clot amagat dins nostre, una actitud poc evangèlica devers els germans. I fem una passa endavant en el camí de la nostra conversió. Ell sempre està a punt amb la seva Misericòrdia. Sempre que acceptem de ser més misericordiosos.

Jesús no en te prou amb la lliçó i hi posa un gest simbòlic ben tendre i simpàtic: Feu venir un nen, el posà al enmig i el prengué als braços. Els digué:

Qui acull un d’aquests nens perquè porta el meu nom, m’acull a mi!

I hi afegeix una paraula de fondària teològica:

Qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al Pare que m’ha enviat.

Els valors són posats cap per avall: els petits, els humils de la societat, els dissortats, els presos i els malalts, als ulls de Déu són els més grans. I els grans de la terra, són els més petits.

Avui a la presó de Lleida hem celebrat –per anticipat– l’Eucaristia de la Mare de Déu de la Mercè. Omplien el local un bon nombre d’interns, homes i dones. Jo pensava: aquests són dels últims, exclosos de la societat. I em preguntava amb quins ulls se’ls estava mirant Jesús. Un cop a dins, en el tracte amb ells no se’ns fa tan difícil copsar el punt de valoració del Senyor. Perquè te n’adones de com l’Esperit de Jesús treballa i actua en alguns d’ells.

Els primers seran darrers i els darrers, primers.

Ja ho havia cantat Maria en el cant del Magníficat, i que nosaltres repetim cada dia en el rés de Vespres.

Oi que ens ho creiem? Doncs toca veure què fem amb persones “petites” del nostre entorn que ens poden necessitar.

Tipus recurs pastoral: