Lectio divina on line 48 (Setmana de l'1 al 7 d'octubre)

Dilluns, 1 Octubre 2018
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

TEXT BÍBLIC

ESCENA DE LA VIUDA DE NAÏM

Jesús se’n va anar a una ciutat anomenada Naïm. L’acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan ja eren a tocar a la porta de la ciutat, heus aquí que duien a enterrar un difunt. Era l’únic fill que tenia la seva mare. I era vídua! L’acompanyava una nombrosa comitiva del poble.

El Senyor quan la va veure, en va sentir llàstima, i li digué:

-No ploris!

I acostant-s’hi, va tocar el fèretre. Els qui el duien es varen aturar. Llavors digué:

-Noi! T’ho mano, aixeca’t!

El mort s’incorporà i es posà a enraonar. I Jesús el va tornar a la seva mare. Tothom s’espantà, i glorificaven Déu, tot dient:

-Déu ha visitat el seu poble.

I aquesta noticia es va escampar per tota la Judea i per tota la rodalia.

(Lc 7, 11-17) 

¿Amb quin personatge o grup de l’escena em puc identificar jo, ara mateix?

Comentari per a ser llegitabans o després de la Lectio.

Aquesta escena de Lluc és un ‘paradigma’ dins el ‘Gènere literari’ que són els Evangelis.

Qui és l’autor de la redacció d’aquesta escena de l’Evangeli de Lluc? Per a nosaltres és anònim, certament, Lluc la va recollir i incorporar al seu llibre. Però sí que podem fer alguna conjetura sobre la redacció original d’aquesta breu, bella i catequètica escena.

Galilea era una societat agrària, tota la població vivia de conrear la terra. Qui no treballava la terra era la elit de les ciutats de Tibèries i Sèforis que s’ocupava de les tasques de govern, administració, recaptació d’impostos o vigilància militar. Betsaida, Cafarnaüm i Magdala vivien del Llac. Els romans consideraven els territoris conquistats com a propietat seva. Els qui tenien poders civil o militar assignaven terres als seus familiars, amics o soldats veterans. En temps de Jesús tots aquests s’anaven apoderant de noves terres de famílies endeutades per la mala collita d’alguns anys, i es feren terratinents durs, amos de bona part de la Baixa Galilea. Els pagesos que eren lliures treballaven terrenys modestos propers al pobles. Els qui havien perdut les propietats es llogaven com a jornalers. La gent senzilla, explotada i empobrida, vivia en desesperança. Aquí rau l’interès i l’esperança alliberadora que motivà la persona de Jesús.

Jesús, en les seves corrues pastorals per la Galilea, alguna vegada entraria a la ‘ciutat’ de Naïm i, com a tot arreu, predicà la Bona Nova per a totes les persones. El més important no era el Temple, les Institucions ni la mateixa literalitat narrativa de la historia d’Israel, i menys encara uns romans conqueridors. El més important era la persona, fos home o dona, jove o vell, infant o adult. La persona era el fonament i l’origen de la Bona Nova que Jesús predicava. Els qui l’escoltaven i creien sentien renéixer en el seu cor una esperança impensada…

A Naïm, des de la presència pastoral de Jesús, hi restaria un grupet de admiradors i seguidors, tanmateix decepcionats per com Jesús acabà la seva vida. Però en assabentar-se del fort testimoniatge de l’EXPERIÈNCIA PASQUAL que els arribà de Jerusalem, recuperaren la seva fe en Jesús i aviat formarien un petit nucli comunitari. En l’Àgape dels diumenges recordarien com Jesús havia entrat a la seva ‘ciutat’, i com els havia recuperat de la depressiva situació humana, social i religiosa a que havien arribat. Ara, des de la Resurrecció de Jesús, ho començaven a entendre tot i ho varen escenificar pedagògicament: La viuda eren ells mateixos que enterraven les seves vides sense cap sentit i morien a tota esperança messiànica. Encara més, ara, el noi ressuscitat, eren ells mateixos que amb l’Esperit de Jesús, recomençaven el seu camí religiós en la Bona Nova que Ell els havia predicat i que ara la percebien des de la seva Glorificació. Seria en algun Àgape dels diumenges quan algú proclamaria: DÉU HA VISITAT EL SEU POBLE! Un Mestre de la Llei, judeocristià, ho posaria per escrit per passar-ho, en còpia, a altres comunitats… Lluc ho va recollir en el seu Evangeli.  

Documents: 
Tipus recurs pastoral: