Diumenge I d'Advent

Cicle: 
C
Temps: 
Advent
Diumenge, 2 Desembre 2018
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Jesús ve per alliberar la creació i la humanitat de tot allò que els esclavitza

1.- L’advent és un temps d’esperança, d’una esperança activa. L’espera és una actitud passiva. Esperem asseguts que el tren arribi, que la situació s’arregli, que la vaga s’acabi. En canvi, l’esperança és una actitud activa. Faig el que puc perquè el tren funcioni, perquè s’acabi el règim injust de la presó preventiva sense judici previ, per millorar la situació religiosa, política, social del veïnat, de la ciutat, del país. Mobilitzar-se per millorar la catequesi, l’atenció a la dignitat dels locals de la parròquia, a fer efectives les vàries organitzacions benèfiques.

2.- Era el que feien els cristians de Tessalònica. Anhelaven la parusia, la vinguda solemne del Senyor. I li preparaven el camí. Com? Vivint intensament l’amor que es tenien dins la comunitat i que irradiaven a tothom. Mirant d’agradar a Déu mantenint-se sants i nets de cor com s’escau a fills molt estimats. Esperaven acompanyar Jesús quan ell vingués amb els sants. Sant Pau, quan escrivia als cristians s’adreçava als sants de la comunitat cristiana de... Avui diria de Balàfia. I no s’equivocaria.

3.- El profeta Jeremies mirava de mantenir viva l’esperança del poble justament quan ho tenien tot en contra. Déu és fidel i complirà les seves promeses fetes a Israel.

4.- El salvarà fent néixer un plançó de la soca gairebé seca de David. Lentament i com fent ziga-zagues, Déu anirà preparant en un llarg advent, ¡de segles!, el medi on el Plançó de David podrà néixer i créixer i desenrotllar-se plenament. Va confegint les figures del Pessebre vivent: Maria, Josep, els pastors, les muntanyes i els rierols, i el safareig per rentar la roba i xafardejar, i el vell de la pipa, i els xaiets i les gallines amb els pollets, i els camins que van cap a la cova on el “Jesuset ros i blanquet” ens espera somrient. Imitem Déu preparant també el pessebre en el nostre cor i a casa nostra.

5.- Però avui ens trobem de sobte amb la vinguda solemne i definitiva de Jesús. La primera va ser la manifestació o encarnació de Jesús, sotmès a la naturalesa i limitació humana des de Betlem al Calvari. La segona vinguda serà la del Fill de l’Home revestit de tot el poder i glòria. A partir de la resurrecció vindrà com a Amo i Senyor del temps, de la història i del món.

6.- Ve per alliberar la creació i la humanitat de tot allò que els esclavitza. Vol instaurar un cel nou i una terra nova restablint noves relacions d’amor entre les persones i de respecte a la creació tan amenaçada.

7.- El poble d’Israel pivotava entorn del temple de Jerusalem. La seva destrucció equivalia a la fi del món. Però era l’enfonsament d’UN món, no pas d’EL món. La catàstrofe que precedeix tot canvi en profunditat és un hivern cru i inclement que obre el pas a la primavera que s’anuncia en els arbres que tornen a brotar. Alceu el cap ben alt. S’acosta el vostre alliberament.

8.- La destrucció del temple de Jerusalem obrí l’accés directe a Déu a tots els pobles de la terra. Alliberà l’església naixent de la cotilla que l’engavanyava. Quedà lliure de la nosa de la Llei que amb els seus preceptes creava fronteres de separació. Pogueren compartir la mateixa taula jueus i no jueus, justos i pecadors. L’evangeli oferia la taula parada a tothom.

9.- Per una mena de fatalitat, la llibertat que Crist ens dóna queda encotillada al llarg de la història en codis de lleis, tradicions i rutines. També en aquest advent ens trobem un pèl desorientats pel munt d’idees noves, de problemes nous, de moviments emergents com el feminista, d’un món en ebullició que reclama solucions noves per als problemes nous. No podem respondre-hi amb una església massa clerical i poc flexible o amb rutines que ens paralitzen en nom de la tradició, amb allò que “sempre s’ha fet així”. Com diu aquell, quan teníem les respostes ben preparades ens han canviat les preguntes. No és cap desgràcia tot això. És un repte per progressar i posar l’evangeli a l’abast del nostre món.

10.- Aixequem el cap ben alt. Posem al centre de la vida cristiana la persona del Fill de l’Home, el Crist que continua vivint la seva vida en nosaltres. I un cop més ens diu: Ningú no cus un pedaç de roba crua en un vestit vell: perquè l'afegitó estira el vestit i es fa un estrip pitjor. Tampoc no aboquem vi novell en bots vells. Perquè si no, rebenten els bots: es vessa el vi, i es fan malbé els bots. Res! Posem vi novell en bots nous: així es conserven bots i vi. Allò que ens pot semblar una catàstrofe és un estímul per canviar de xip i connectar amb Jesús que en aquest advent i en el pròxim Nadal ens invita a mirar el món amb els seus ulls i a estimar-lo com ell l’estima.

Tipus recurs pastoral: