Diumenge III de Quaresma

Cicle: 
C
Temps: 
Quaresma
Diumenge, 24 Març 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Quaresma és un espai de conversió i una crida a la llibertat

1.- En passen de tragèdies cada dia! Molts ens podrien explicar que el dia tal en un pas de vianants se’n va anar d’un cantell d’euro que no l’atropellessin mentre al costat seu un queia mal ferit i l’altre lluita a l’Arnau entre la vida i la mort. I en dóna gràcies a Déu. En temps de Jesús haurien pensat: Segur que s’ho mereixien. Jo, no. Déu em protegeix de tan bona persona que sóc.

2.- Jesús no ho veu així. Quan ell i els deixebles toparen amb el cec de naixement, li preguntaren qui havia pecat perquè nasqués cec, ell o els seus pares. Jesús respongué categòricament: Ni el fill ni els pares. És una oportunitat perquè resplendeixi l’amor bondadós de Déu. Trigà segles a néixer algú que s’adonés que era ell el qui havia de palesar la bondat de Déu fent quelcom per dignificar la condició del cecs. Louis Braille s’inventà un sistema de lectoescritura táctil. I més endavant aparegué l’ONCE. Vull dir que davant qualsevol persona necessitada no hem de discutir el perquè sinó què i com puc fer per ella.

3.- Davant els cruelment assassinats per Pilat o els soterrats sota la casa enfonsada els qui n’havien sortit sans i estalvis, pensaven: “Alguna n’han fet”. Ells sí que són beneïts de Déu i innocents. I mentre la gent parlava dels pecats dels altres, Jesús els enfronta amb la pròpia responsabilitat. Més que en la desgràcia dels uns, Jesús pensa en el futur dels supervivents. Déu els ha deixat un espai per a la “metànoia”. La metànoia o conversió és una presa de consciència de com un viu separat de Déu i una decisió de connectar-s’hi.

4.- Sant Pau fa una lectura cristiana de l’èxode i diu als seus lectors que no se sentin tan tranquils i segurs perquè ells també poden caure com tants israelites que sortiren d’Egipte. Tots van ser “batejats” passant pel mar Roig i tots es van nodrir del mannà, signe de l’eucaristia. Dos elements fonamentals per travessar amb garantia el desert fins arribar a la terra promesa. I en aquesta marxa de l’esclavatge a la llibertat, fracassaren. Ni batejats ni combregats arribaren a la plena llibertat. Per què?

5.- S’oposaren sistemàticament a continuar el camí cap a la llibertat. Enyorant un passat impossible, no eren capaços d’entomar els entrebancs del present: fam, set, calor. Impaciència. Idolatria. Murmurar contra Moisès. Embolicar-se amb els pobles veïns cercant-hi la salvació fora de Déu. I negar-se a continuar el camí.

6.- Els cristians ens podem barrar el camí a la llibertat els fills de Déu per l’egoisme, la peresa mental, el desànim, el què diran, el tantsemenfumisme, la postveritat, la negació a créixer espiritualment. En comptes de pensar en l’arbre esponerós i carregat de fruit optem per la bellesa dramàtica d’un bonsai: un arbre amb arrels i branques retallades just perquè no creixin ni fruitin. Pensats només per fer bonic. L’amo i la gent esperen fruits, no pas arbres que ocupin espai i esgotin la terra.  

7.- Però l’Èxode conté una lliçó de gran actualitat. Convertir-nos de falsa imatge de Déu transcendent però molt i molt llunyà. El seu silenci davant els grans daltabaixos de la història és eixordador. Doncs, no. Hi és molt present.Veu l’opressió que esclafa el poble d’Israel i d’altres pobles. Sent el seu clam. Coneix els seus sofriments. “Per això he baixat a alliberar-lo. I per això, Moisès, compto amb tu”. Amb jo? Doncs sí.

8.- Déu li confia aquesta missió difícil a tot ser-ho. Jo sóc amb tu. Li dóna un senyal. Un dia el poble ja lliure de la servitud del faraó, adorarà el Senyor i es posarà al seu servei aquí on ara ets tu. I li revela el nom inefable: IHWH, el Senyor.

9.- El Senyor és tanmateix un déu ben estrany. S’esmerça personalment a rescatar el seu poble que amb prou feines és un grapat de trinxeraires, esclaus i desheretats. I en fa un projecte d’abast universal: el déu o els déus –els suposats déus d’altres mons o els tirans que es creuen déus– que justifiquen l'opressió i les polítiques del faraó no tenen res a veure amb el Déu de la justícia i de la llibertat. Déu és el Déu que rescata, el Déu que s’ho juga tot a favor de la vida i de la llibertat de l'oprimit.

10.- Quan un poble aspira a la llibertat perquè se sent esclafat per raons de religió o d’història o de legalitat té Déu de part seva. I li envia un Moisès o un Luter King o un Gandhi que es juguin la vida per conduir-lo pel camí llarg i difícil cap a la llibertat. El faraó d’Egipte o l’imperi de sa majestat britànica o la massa dels blancs que es creuen superiors als qui són d’altre color, s’hi oposaran amb urpes i dents. Faran tot el que podran per avortar qualsevol brot de llibertat. I si no tenen la força de la raó, fan servir la raó de la força. Se serveixen de la prepotència de l’amo que deia segons Juvenal: hoc volo, sic jubeo, sit pro ratione voluntas. Ho vull, així ho mano. Vols més raons?

11.- Quaresma és un espai de conversió i una crida a la llibertat. Ajustar la nostre ment i el nostre cor a allò que Déu vol i el món necessita. Fins que tots puguem resar joiosos i agraïts la pregària del fills: Pare nostre.

Tipus recurs pastoral: