Diumenge VI de Pasqua

Cicle: 
C
Temps: 
Pasqua
Diumenge, 26 Maig 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Assereneu-vos, no us acovardiu

1.-Segur que no heu sentit mai el nom de sant Leònides, martiritzat vers el 202. Un gran cristià. El seu fill es deia Orígenes que amb el temps fou un dels savis més influents de l’Església de tots els temps. Doncs bé, el seu pare, al matí o al vespre s’inclinava per fer un petó en el cor del minyonet reconeixent-hi i adorant-hi la Trinitat present i operant en ell.

2.- Un cristianàs, oi? Havia après i assimilat la paraula de Jesús: «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell”. Déu que no cap en tot l’univers es posa a viure en el cor de cada creient. Fins al cor d’un manyaguet de la mare!

3.- I l’Esperit Sant ens recorda les paraules de Jesús i ens les fa entendre més amb la saviesa del cor que amb idees abstractes. Com les donà entenent a Leònides, a Orígenes i al cristià més senzill que connecti amb l’Esperit. ¡Quina pau no dóna aquesta presència de Déu en nosaltres! Pau i alegria, els grans dons de la Pasqua. Assereneu-vos, no us acovardiu.

4.- L’Esperit Sant que ens il·lumina des de dins, il·lumina també l’Església universal en les diverses etapes de la història. Els Fets dels Apòstols ens en donen un exemple. L’església s’ha fet gran i s’ha obert al món no jueu. Es produeix un xoc de cultures que comporta tensions.

5.- Han de conviure dos grups eclesials. Tot i seguir el mateix Senyor, el segueixen per camins divergents. Hi havia el grup de Jerusalem i el grup d’Antioquia, on els deixebles de Jesús van rebre per primer cop el nom de cristians. El grup de Jerusalem es creia el nou Israel. Segons ells per fer-se cristià calia abans fer-se jueu i adoptar les seves pràctiques tradicionals. No comprenien la novetat de Jesús. Jesús amb la seva vida, mort i resurrecció va fer miques totes les fronteres de raça, de lleis i tradicions excloents, com la circumcisió, la separació en els àpats, el dissabte estrictíssim. Jesús és Déu que salva tothom amb una condició: acollir-lo amb fe i amor.

6.- Sant Pere se n’adonà quan va anar a cal Centurió Corneli. Mentre els instruïa sobre Jesús, l’Esperit Sant va irrompre damunt dels oients amb els mateixos efectes que el dia de la Pentecosta. Com podia negar el baptisme als qui havien rebut l’Esperit Sant igual que els deixebles de Jesús de tota la vida?

7.- L’assemblea de Jerusalem fou el primer concili. Amb el diàleg, de vegades força tens, els apòstols van solucionar el problema de la convivència intercultural. I comptant amb la il·luminació de l’Esperit Sant van obrir les portes de l’Església a tothom que cregués en Jesús, sense distinció d’origen, raça, color o cultura. Sense imposar més càrregues que les exigides per la caritat i la delicadesa i el respecte a les sensibilitats dels cristians de tendències diverses.

8.- Amb això no quedà tot solucionat. També avui hi ha situacions o costums o tradicions que priven l’entrada a la comunitat cristiana. El Concili Vaticà segon va estimbar algunes parets. En queden encara: el feminisme, el clericalisme, tradicions que mantenen enfrontades les diverses confessions cristianes. La resposta adequada als problemes nous que el món d’avui planteja. El Papa Francesc es proposa enderrocar alguns murs i topa amb fortes resistències. Tots, des del Papa fins al darrer cristià, ens hem d’obrir a l’acció de l’Esperit Sant.

9.- L’Apocalipsi ens desconcerta amb la descripció de la ciutat nova. No hi ha cap capella, ni església ni catedral ni cap lloc de culte. Per què? Perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell = Jesús ressuscitat amb les marques de la creu- és el seu santuari. La ciutat no necessita la llum del sol ni de la lluna, perquè la presència gloriosa de Déu l’omple de claror i l’Anyell n’és la llum. Una ciutat de portes obertes on hi cap tothom.

10.- Tornem al principi. Leònides adorant Déu en el cor del seu fillet. Déu omplint-ho tot amb la seva presència. On és Déu? Sant Agustí, jove professor un xic despistat, cercava Déu pertot arreu: en la natura, en els llibres, en les escoles filosòfiques, en les diverses religions. Fins que un dia se n’adonà i li canvià la vida. És clar. Busco Déu a fora i Ell viu dintre meu. Hi farem la nostra estada! Es tracta de la immanència de la Santíssima Trinitat en el cor del cristià, que queda convertit en temple viu de Déu!

Enmig del desert i de l'èxode de la nostra història, Déu habita veritablement en el cor de cada creient. El temple de Déu som nosaltres! 

Tipus recurs pastoral: