Diumenge XVII de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 28 Juliol 2019
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Senyor, ensenya’ns una pregària!

Els deixebles de Jesús anaven de sorpresa en sorpresa, tant pel fet de veure’l guarir persones, alliberar, escoltar, perdonar, ajudar, com pels ensenyaments, sovint ben desconcertants. Però hi havia quelcom que els tenia ben encuriosits: la relació personal de Jesús amb el Déu de l’Univers. Veien com es passava hores i hores, sobre tot a la nit, recollit en oració. Què passaria pel cap del mestre, pel seu cor, en aquelles estones? I en alguns moments el van poder sentir: abbà, pare! (notem que són les primeres expressions del petitó en començar a sil·labejar amb labials la seva relació amb el pare i la mare: ba, ba, pa pa, ma ma!).

Un dia algun del deixebles s’anima a demanar: “mestre, ensenya’ns una pregària! I Jesús no se’n va en teories, ens farà dir com ell: abbà, Pare!

Veig un nen amb el seu pare a la vora del llac. No parlen, miren: i el petit, de la mà del seu pare, i mirant en la mateixa direcció, descobreix la immensitat, la bellesa, l’encís de les aigües.

Jesús en ensenyar-nos a pregar no es desfà en fórmules precioses de pregàries, que ja n’hi havia, per exemple en els salms. Ell d’entrada, ens posa en actitud: Abbà, Pare! senzillament ens agafa de la mà i ens fa mirar en la mateixa direcció en que ell mira: “Abbà, Pare” I de la seva actitud filial aprenem a pregar.

En ensenyar-nos la nova pregària del Parenostre en actitud i amb confiança de fills, ara ens proposa unes expressions que tots hem après de petits de llavis dels nostres pares i catequistes; que han amarat totes les generacions de cristians i ara les diem amb les comunitats d’arreu del món.

Però no perdem de vista el punt de partença, l’actitud de fills. Ell la viu com davant un llac d’aigües precioses i ens invita, més que a dir, a contemplar: abbà, Pare!

¿Us penseu que Jesús va improvisar com un reguitzell ben travat les diverses frases del Parenostre?

Insisteixo: per a entendre-ho cal que no perdem de vista el camí d’actitud filial que Jesús seguia en el seu diàleg amb el Pare/ Mare.

Ben segur que les grans motivacions que empenyien Jesús eren temes recurrents en la seva pregària filial: la glorificació del Pare del Cel, el Regne de Déu-Amor (era el gran tema del seu Anunci), la Voluntat del Pare (la seva motivació en tot, i a totes, que passava per la creu –no ho entens; és igual–).

Aquestes, doncs, són les expressions de la primera part del Pare nostre: Pare del Cel, santificat sigui el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat, aquí entre nosaltres tal com es fa en el Cel.

Fins aquí, tot és de cara al Pare. Però el Pare l’ha enviat a conviure amb la nostra pobre humanitat. Quan Jesús va tenir gana al desert no va convertir una pedra en pa, però quan la gent va tenir gana en un lloc descampat el pa se li va multiplicar a les mans.

Ell es fa solidari de la nostra necessitat del pa de cada dia, el pa de la taula, el pa de l’amistat, el pa del lliurament als més pobres, el pa de la llibertat als oprimits, de la justícia i solidaritat social... I ens fa dir: Doneu-nos avui el nostre pa de cada dia.

En el gest de la multiplicació dels pans Jesús repartí aliment per a tothom. Era un pre-anunci del pa Eucarístic: Jo sóc el pa de la vida, Pa Eucarístic que és força i símbol, de tot l’aliment que Ell fa sortir de les nostres mans per a tothom qui ens ho demana o necessita.

Jesús lliurarà la seva vida per tal que siguem purificats de tot mal. La primera paraula des de la creu serà de perdó: Pare, perdona’ls que no saben el que es fan”. I ens fa dir. Perdoneu les nostres culpes. Això, sí, per tal que el perdo del Pare ens arribi hem d’estar nets de tota maldat contra els germans; són els seus germans... Així que hem d’afegir: així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Veiem com Jesús s’enfronta a tort i a dret contra l’esperit del mal. El mal ens hauria ofegat i Jesús ha vingut a salvar-nos-en. Si ens emparem en el Fill estem salvats, com els ocellets sota les ales de la seva mare quan algun mal els amenaça: deslliureu-nos de qualsevol mal.

Tot això Jesús ho porta en el cor, i ell ho vol compartir amb nosaltres; així cal que sigui la nostra pregària del Parenostre.

Aquesta no és una fórmula còmoda que ens estalviï d’anar més a fons en la nostra relació personal amb Déu. És una pista que Jesús ens ofereix per a compartir amb nosaltres la seva pregària.

No és en va que Sant Ignasi en ensenyar-nos a pregar en el llibre dels exercicis espirituals ens parla de l’oració de respiració (o de compàs com l’anomena també) I posa com exemple que, al compàs de respirar anem dient cada una de les paraules del Parenostre. Curiosament, en tot el que s’ha dit i fet sobre el exercicis de Sant Ignasi, aquest detall ha passat força desapercebut. El nostre respirar és un ritme vital, que si hi posem atenció, pot anar marcant el compàs d’una pregària contemplativa, la del Parenostre, en aquest cas.

Clar i català: el Parenostre no és per anar-lo mastegant de correguda, com qui va sumant i amuntegant mèrits. Per a saber recitar-lo com cal, hauríem també de saber detenir-nos algunes estones a estovar la nostra actitud filial i confiada, tot contemplant-lo sense presses. Així quan direm el Parenostre, sigui en l’Eucaristia, sigui en el Rosari, etc... sabrem més bé el que diem.

En la segona part del text el Mestre insisteix de diverses maneres i en llenguatge familiar a que confiem sempre com els nens confien en els seus pares, sabent que sempre som escoltats. I que se’ns donarà molt més del que estem demanant: se’ns donarà l’Esperit Sant:

Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà.

Tipus recurs pastoral: