Lectio divina on line 86 (Setmana del 16 al 22 de setembre)

Dilluns, 16 Setembre 2019
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

TEXT BÍBLIC: UNA NOVA ALIANÇA.

Venen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà... Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. L’Aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins el més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor.

(Jr 31,31-34)

-------------------------

Què diu el text?

¿Saps distingir el ‘casal d’Israel’ del ‘casal de Judà’?

Diferència entre ‘Aliança del Sinaí’ i ‘Aliança nova escrita al cor...

Què et suggereix personalment el text d’avui?

-------------------------

Comentari per a ser llegit abans o després de la Lectio.

Què ha passat entre Israel i Judà que calgui una aliança nova per a poder recomençar una història de Pau que no es trenqui mai més?

Primer de tot cal aclarir la paraula ‘Israel’. Israel és el nom que l’àngel posà a Jacob després d’una tensa baralla entre el patriarca i l’àngel durant tota una nit, vegeu Gn 32, 23-30. Israel o poble d’Israel, és refereix, en principi, doncs, a la comunitat hebrea entera, tots els descendents de Jacob, descendents per tant d’Israel. Amb el temps el nom d’Israel es polititzà i se’n perdé el significat genuí. El sentit de TOT EL POBLE D’ISRAEL o bé només EL REGNE D’ISRAEL POLÍTIC, es dedueix fàcilment pel context.

David regnà més o menys de l’any 1010 al 970 aC. El seu fill Salomó regnà del 970 al 931. El gràfic del Regne de Salomó el trobareu al mapa n. 5 de la Bíblia Interconfessional. El fill i descendent en el tron de Salomó es deia Roboam i regnà del 931 al 914... En el regnat de Roboam el regne de David que havia heretat Salomó i que havia passat a mans de Roboam, es dividí en dos: Regne d’ISRAEL al nord i Regne de JUDÀ al sud. La divisió fronterera dels dos regnes està marcada en el mateix mapa n.5 amb una ratlla de punts. Quan es separaren els dos regnes, el del nord es posà el nom d’ISRAEL perquè l’escena de lluita de l’àngel i Jacob havia tingut lloc a Betuel, o Penuel, dins l’àrea geogràfica d’aquest nou regne. El nom que l’àngel donà a Jacob des d’ara seria el nom oficial del nou regne: REGNE D’ISRAEL, o també, Regne del Nord. El Regne del Sud, que coincidia amb l’àrea geogràfica de la tribu de Judà es quedà amb el nom de REGNE DE JUDÀ amb Jerusalem com a capital. Veïns d’aquests dos regnes eren els regnes d’Amalec, Edom, Moab, Ammon, Aram i Filistea; també ben marcats en el mapa 5.

Aquests petits regnes quasi sempre estigueren barallats uns amb altres, sobre tot els dos regnes d’ISRAEL i JUDÀ. ISRAEL no reconeixia la nissaga de David, ni la capitalitat de Jerusalem, ni el Temple... JUDÀ per la seva part blasmà ISRAEL com a herètic i idòlatra... Els Llibres dels Reis ho descriuen amb detall. L’any 722 aC apareix en aquestes contrades la terrible i implacable maquinària de guerra de l’Imperi Assiri que s’estava expandint i arranà literalment el regne del nord ISRAEL. De moment els assiris respectaren JUDÀ que evità l’ocupació. Els habitants d’ ISRAEL foren exiliats i escampats arreu dels dominis assiris perquè com a poble desapareguessin per sempre. Per això Jeremies parla del retorn dels exiliats i d’una nova època de pau dintre els dos regnes enemics, una pau obrada pel Senyor...

Però la nova aliança entre ISRAEL i JUDÀ té una característica sorprenent: Ja no faran falta les institucions de Temple, cerimonials d’ofrenes i sacrificis d’animals, ni tota la faramalla de sacerdots, levites i festejadors dels qui governen, ni caldrà cap capitalitat de Jerusalem o Samaria... La llei del Senyor estarà inscrita en el cor de cada persona, sense diferència de tribus, gènere, nivell social o econòmic, edat, etc.

¿No ens haurà passat a nosaltres una cosa semblant en la nostra vivència d’institucions sagrades, oblidant el que és més important de tot: la persona, cada persona, totes les persones una per una...? La Cristiandat, posant les institucions i dogmes pel davant, ha sigut capaç d’anar a la conquesta colonial amb la creu i l’espasa enlairades, ha imposat inquisicions i organitzat croades, ha forçat moralment les consciències... Avui, sortosament, podem valorar el que per al Senyor és més important: la persona per ella mateixa. Quan unes persones en tenen consciència, en neix espontàniament la Comunitat. EL REGNE DE JESÚS VA PER AQUÍ…!

Tipus recurs pastoral: