Diumenge XXVII de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 6 Octubre 2019
P. Jaume Sidera Plana, cmf

La fe és com les ulleres que Jesús ens dóna perquè hi veiem amb els seus ulls i estimem amb el seu cor

1.- Senyor augmenteu-nos la fe. I què és fe? Creure allò que no es veu? Així ho dèiem abans. Una fe que no ens ajudi a veure-hi i a pensar i a decidir és mala fe. No. La fe és una capacitat de veure allò que no es veu o no es veu prou bé. Són com unes ulleres: microscopi, telescopi, ulleres progressives o no.

2.- La fe és com les ulleres que Jesús ens dóna perquè hi veiem amb els seus ulls i estimem amb el seu cor. Que hi veiem més i millor. Però les ulleres s’han de comprar o, si no hi arribem, les podem demanar. Jesús, doneu-me les vostres ulleres. Ja crec, Senyor, però ajuda’m a creure més: a fiar-me més de tu, a confiar en la bona gent, a confiar en l’amor que el Pare ens té.

3.- Si obrim avui els ulls, constatarem allò que escrivia sant Joan: Sabem que venim de Déu, però el món sencer és sota el poder del Maligne. Ja el veia així el profeta Habacuc. I se’n queixa a Déu: hi ha pertot arreu maldats, injustícies, violència i opressió. I Déu calla. No se’n sap avenir. Demana auxili no se sent atès. És el misteri del mal i el silenci de Déu. Amb això tendim a carregar sobre Déu la responsabilitat d’aquestes situacions quan en realitat els responsables són els homes amb les seves ambicions, enveges i afany de poder.

4.- Assiris i Babilonis i altres preludien les atrocitats que hem vist a Europa i al món 80 anys enrere. On era Déu i on eren els homes? Déu? L’hem arraconat i Ell, discret, s’amaga. Deixa la responsabilitat en l’home. Els tirans, dictadors, poderosos es veuen amb cor de crear un home nou o un superhome al marge de Déu o contra Déu. I de retop contra l’home.

5.- Fins a quan, Senyor? Mira, mentre es fa el tapís, només hi veiem fils per aquí, cordills per lla. Si el mires per l’altra cara hi veus uns quadres meravellosos. La fe ens ajuda a mirar el tapís per la cara que no es veu. No arregla les situacions. Però ens ajuda a superar-les si són inhumanes i a millorar-les si ens fan més persones. El just, l’amic de Déu viu per la fe, per la seva connexió amb Déu.

6.- Déu no vol el mal. Vol el nostre bé. La fe ens ajuda a veure el bé que s’amaga o neix en la realitat malagradosa del mal. En el Crist vilment ultratjat a la creu hi ha la humanitat sencera que pateix, sovint humiliada, arraconada, trepitjada. I tanmateix qui ho diria? La creu és el camí de la llum. Per crucem ad lucem diuen en llatí. És el trampolí per a la glòria. En Crist ressuscitat tots ressuscitem i tot esdevé nou.

7.- La fe ens dóna consciència del nostre poder. Ni que sigui menuda com un gra de mostassa. Ens dóna el punt de suport per a la palanca que aixeca pesos impossibles. Δός μοι ποῦ στῶ καὶ κινάσω τὰν γᾶν [dos moi pou sto kai kinaso tan gan], deia entusiasmat Arquímedes quan va descobrir la llei de la palanca. La fe ens dóna aquest punt de suport. Déu i el seu Amor. L’amor tot ho venç, deixem via lliure a l’amor. (Per al qui vulgui fardar, Virgili ho diu així: Omnia vincit amor, et nos cedamos amori.

8.- El qui creu en mi, diu Jesús, farà les obres que jo faig i de més grosses encara... Una Teresa de Calcuta ja veiem el rebombori que ha fet. I les meravelles de tants cristians i cristianes molt senzills i amb pocs recursos. Miracles de fidelitat, de fermesa, de tendresa, d’esperança, d’amor en el nivell personal, familiar, social. No fa tants anys que a Lleida hem vist l’obra d’homes com el P. Sunyol i Mn Mora i amb tota la colla de col·laboradors, generosos i desinteressats.

9.- La fe ens ensenya com hem d’entomar el nostre treball, gros o petit, visible o amagat. És evident que en el món relacional, el treball és una forma honrada de vida, econòmicament reconeguda. De justícia i també de magnanimitat. Però com a cristians, hem d’agrair a Déu que puguem fer quelcom per Ell. Ens limitem a fer allò que Ell vol que fem. I encara bo si ho fem. I no obstant, ell ens premia amb la seva amistat i compartint la seva mateixa joia. Fins ens fa seure a la seva taula i ens dóna a menjar i beure el pa i el vi de l’Eucaristia.

10.- Déu ens necessita i compta amb nosaltres com persones lliures i responsables, però alhora jutja com inútils els qui es creuen indispensables.

Tipus recurs pastoral: