Diumenge XXIX de durant l'any

Cicle: 
C
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 20 Octubre 2019
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Pregar sempre i clamar per la justícia

Creieu que quan jo vingui trobaré fe en el món?

Aquest final del text de Lluc ens deixa desconcertats. Saps que molt sovint per a trobar una clau de lectura del text evangèlic és bo d’anar a la frase o sentència final de Jesús. És el cas d’avui. La pregunta de Jesús pot semblar com un afegitó fora de context. Doncs no ens precipitem i anem per passes. El text presenta la paràbola d’una pobre viuda que s’aferra a demanar insistentment justícia a un lletrat injust i descregut. L’evangelista ens avança la intenció de Jesús: per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança.

-          Pregar sempre: cada vegada que preguem floreix quelcom que és continu, tant si és en un moment concret de pregar com si no: En els moments de pregària floreix l’actitud filial. Si en Jesús ens sentim veritablement fills estimats del Pare, si tenim actitud de fills, tot el que fem i vivim porta el color i el perfum de la pregària. I aquesta va apareixent sovint en les diverses formes de petició, acció de gràcies, penediment, lloança, adoració, oferiment... el Papa Francesc ens ha recordat que si durant el dia anem actuant amb bona consciència, tot i que no hi pensem contínuament, estem en pregària contínua, pregària que, repeteixo, floreix en els moments de pregar.

-          Sense perdre mai l’esperança: Diguem esperança, diguem confiança. Si la nostra vida es mou en actitud filial mai no ens en cansarem. Allò que diu la cançó repetitiva de Taizé, tret de Sta. Teresa: “El alma que anda en amor ni cansa ni se cansa”. Si vivim de l’Amor mai no perdrem l’esperança.

Això si l’actitud filial es manté sempre viva a l’escalf de la Paraula de Déu meditada, viscuda i celebrada.

Som febles i l’enemic sempre ens ronda. Però tenim l’energia i la llum de l’Esperit Sant –l’Eperit Filial de Jesús– que si estem atents, mai no es fallarà. Perseverarem en la pregària.

I amb nosaltres hi ha Maria, la Mare de Déu, a qui cada dia diem que pregui per nosaltres pecadors. Amb ella som invitats a meditar en el cor les coses de Jesús. Ella ens va dient com a les noces de Canà: Feu el que el meu fill us digui”.

Clam per la justícia. El text ens parla de l’oració constant. Però no ens podem quedar aquí. A la paràbola hi ha dos personatges: per una part hi ha un jutge injust i descregut i per l’altra una dona humil indefensa. A ella només li queda la insistència. Una pesada insistència provoca el cansament del jutge que acabarà per donar-li resposta.

El jutge injust ens remet a les injustícies dels homes i les dones poderosos contra els de sota, els indefensos i oprimits. Déu vol la justícia ara i aquí per mitjà dels profetes d’avui que denuncien les injustícies i, també ara i aquí, per mitjà de tots nosaltres, tu i jo, que amb l’Esperit de Jesús ens hi hem de posar. Sense pensar tant en salvaguardar els nostres interessos i l’escalforeta de les nostres seguretats, hem de moure’ns decidits a sortir a la intempèrie on pateixen els nostres germans pobres, humiliats i marginats.

Quan jo torni, creieu que hi haurà encara fe en el món?

Quina fe? Doncs el mateix Jesús ens ho acaba de dir: viure amb ell la justícia en favor dels petits, els humils, els oprimits i això des d’un esperit de pregària sense defallir.

Quan és que vindrà Jesús? Els primers cristians creien en una arribada imminent i ara seguim creient en una arribada al final dels temps, però això no serveix de res si no pensem en l’arribada del Senyor el dia de la nostra mort.

I també, no cal que esperem el judici a l’hora de la mort perquè el judici de Déu ja el tenim avui, ara, aquí. La seva llei per al judici és l’AMOR A DÉU I ALS GERMANS.

Tipus recurs pastoral: