Lectio divina on line 115 (Setmana del 4 al 10 de maig)

Dilluns, 4 Maig 2020
P. Anton M. Vilarrubias Codina, cmf

Text bíblic: SALM 147

Glorifica el Senyor, Jerusalem;
Sió, canta lloances al teu Déu,
Que assegura les teves portes
I beneeix dintre teu els teus fills;
Manté la pau en el teu territori
I et sacia amb la flor del blat.

Envia ordres a la terra,
Corre de pressa la seva paraula.
Tira neu com flocs de llana,
Escampa com cendra la gebrada.

Llança el seu glaç com molles de pa:
Tanta fredor, qui la pot resistir?
Envia la seva paraula i tot es desglaça;
Fa bufar els seus vents, i l’aigua s’escola.

Anuncia la seva paraula als fills de Jacob,
Als fills d’Israel els seus decrets i decisions.
No ha obrat així amb cap altre poble,
No els ha fet conèixer les seves decisions.

Al.leluia!                              

(Salm 147, 12-20)     

-------------------------                                                                                                                    

Què diu el text?
¿Sabries situar la creació d’aquest poema sàlmic dins la història d’Israel?
¿Com l’interpretes?
Què et suggereix aquest text d’avui per a la teva vida?

-------------------------

Comentari per a ser llegit abans o després de la Lectio.

-EL TEXT-

El salm 147 del nostre salteri té 20 versets. El fragment d’avui ocupa dels versets del 12 al 20. En alguns manuscrits antics els nostres versets, del 12 al 20, formen un salm autònom independent, també amb el n. 147. L’expressió “Glorifica el Senyor Jerusalem...”  ha ressonat infinites vegades en les nostres celebracions cristianes. És un dels textos i tonades que brollen espontàniament del nostre subconscient quan les circumstàncies van maldades, i que, tot i les nuvolades denses, el bri de llum i esperança encara és dins nostre.

Això mateix succeïa amb el poble jueu quan, després de l’exili de Babilònia escriví i cantà aquest text en la més pura espiritualitat del judaisme. La benedicció, la pau i la sacietat, vingudes de la Paraula de Déu, anunciaven temps messiànics. La Paraula es concretava en la Llei revelada al Sinaí i la reedificació del nou Temple de Jerusalem, calia ser-hi fidels i perseverar-hi... Tenien consciència clara que aquesta Paraula els era propietat i definició.

-EL CONTEXT-

El gran pecat històric de les religions, pràcticament totes, ha sigut el casar-se amb el poder i la riquesa. Els patriarques de l’espiritualitat en la història cultural del món han sigut Buda, Confuci, Zaratustra, Jesús de Natzaret, Mahoma i altres... foren persones carismàtiques que transcendiren la materialitat de la vida humana i en trobaren el pou infinit del silenci fecund interior. La concreció del seu pensament i vivència fou condicionada i matisada per l’entorn cultural i tradició històrica que van viure. Amb el pas del temps, el carisma inicial necessità institucionalitzar-se, i per aquí entrà la temptació d’aixoplugar-se en poders establers i imitar-ne l’estructura. La mala política i el diner se n’han aprofitat sempre d’aquesta necessitat i així la història de les religions ha esdevingut també història de croades, inquisicions, guerres santes, persecucions, etc.

A Israel li passà el mateix, i així als carismes inicials d’Abraham, Moisès i Elies... s’hi sobreposà la política i el poder per a fer-los seus i justificar i refermar les seves actuacions de govern, el primer fou el “sant rei David”. Israel tingué problemes amb Egipte, Filisteus, Assíria, Babilònia, Damasc, Tir, Sidó, Moab, Edom... i problemes molt grans amb ell mateix. L’experiència purificadora de l’Exili de Babilònia (597-538 aC) portà la tribu de Judà a una afinació subtil de la seva espiritualitat. La història anterior, fonamentada només en realitats humanes maquillades de religió, l’havia portat quasi a l’extinció, com hi havia portat a les altres onze tribus. Ara el Nou Israel era una “Resta” purificada pel patiment i la conversió. La salvació només podia venir del Déu dels Pares... Per això el salm 147 és un salm que canta amb joia esperançada els temps messiànics. Cap altre grup cultural humà no ha aprofundit mai tant el fet religiós com aquesta “Resta” de jueus que retornaren de l’exili babilònic.

-AQUÍ I AVUI-

¿No ens passa, potser, a l’Església, el que ha succeït a tantes religions, potser a totes, que, tot oblidant el carisma de l’origen i la personalitat del fundador, s’han fonamentat més en realitats humanes? Quan el carisma passa a segon terme prevalen les normes, els ritus i la fe es fa rutinària, insensible a molt patiment humà, i en persones poc cultes pot evolucionar en una religiositat supersticiosa. De tot plegat en tenim prou experiència...

ENS CAL RETROBAR LA PERSONA DE JESÚS I LA SEVA COMUNITAT, NOMÉS AIXÍ PODREM RECITAR EL SALM 147 AMB CONVENCIMENT I EN PROFUNDITAT...

Tipus recurs pastoral: