Diumenge XV de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 12 Juliol 2020
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Déu continua parlant-nos amb paràboles en els esdeveniments bons i dolents de la vida

1. La Paraula. En un món en què tothom xerra pels descosits i se sent xerrar pertot arreu i de tot, ve a tomb una consideració sobre la Paraula. Per alguns és un mer flatus vocis, un buf d’aire que el vent s’emporta i no compromet a res. Per a un cristià, la Paraula no és quelcom sinó Algú que en tot allò que és, fa i diu és revelació. Jesús, el Verb, l’expressió del Pare.

2. Isaïes compara la paraula de Déu amb la pluja i la neu: cau del cel, amara la terra i la fecunda. I un cop ha produït el gra i el pa que ens nodreix, torna cap a Déu d’on ha sortit. Jesús diu: He sortit del Pare i he vingut al món. Ara deixo el món i me’n torno al Pare.

3. Jesús és el mestre de la Paraula. On la gent hi veu un granet insignificant de mostassa o ocellics que volen o flors boscanes, Jesús hi capta un missatge de Déu que ell sap explicar de meravella.

4. Avui es fixa en el sembrador. No era com avui que se sega i es bat d’una tacada. Era tot un procés. El meu pare es penjava una senalla al coll i escampava el blat amb gran saviesa: homogèniament, sense deixar ni un pam sense sembrar ni sembrant dos cops al mateix pam. I esperava llargs mesos fins al segar i el batre. I moldre i fer el pa.

5. Hi ha una mena de diàleg entre el sembrador, la llavor i la terra. La llavor sembrada lleva segons la qualitat de la terra que l’acull. En llavis de Jesús la llavor esdevé paraula que il·lumina diverses actituds de la gent. Una galeria de personatges: El frívol i el superficial, l’incoherent i el coherent.

6. El frívol: sent sense escoltar, escolta sense parar esment en el que sent. No té interioritat. Viu de cara enfora. La Paraula no li entra al cor. Tant se val el que senti. Exemples de frivolitat els veiem en molts escriptors i locutors i tertulians, i simples cristians, quan tracten de temes relacionats amb l’Església. Mostren una ignorància –o frivolitat– esfereïdora i una gran manca de respecte per les persones que els suporten.

7. El superficial: Sent i escolta i gaudeix sentint i escoltant. S’entusiasma amb les grans paraules i els nous conceptes. Llibertat, solidaritat, fraternitat universal, acollida de refugiats (però no pas a casa meva!). No pensa ni valora. Creu en els valors però no els encarna en forma de virtuts. Creu però no practica. Oi que ho sentim dir tot sovint? I com que la fe sociològica no havia arrelat en el cor de la persona, ens hem trobat de sobte amb un poble sense fe... I coherent malgrat tot: no creu ni practica, no nodreix la seva fe ni l’expressa.

8. L’incoherent: escolta i acull la paraula. I procura viure-la. Però no ha arrencat les males herbes que el cor humà conté i que ofeguen les bones idees. Com diu Jesús: del cor de la persona surten els abusos sexuals, furts, homicidis, el desenfrè, enveja, injúries, supèrbia, disbarats. En tenim dos models: Judes i Pere. Estimaven i seguien Jesús, però no controlaren l’avarícia o la por del què diran. Molta corrupció prové de persones de bones idees, genials si voleu, però que no han dominat l’afany de diners o de obtenir vots a tota costa. I es venen l’ànima i l’honor per cap preu.

9. Hi ha la persona coherent. No vol dir que sigui perfecta. No tothom té les mateixes capacitats. Però sap donar-se bonament en allò que pensa, diu i fa. Són persones bones que fan el bé sense soroll i sense posar-se cap medalla. Tantes mares i pares de família, tants funcionaris o metges o mestres o infermers, o persones malaltes que sense ni adonar-se són presència de Jesús. Amb allò que són, fan i produeixen, compensen de sobres tot allò que els frívols o superficials o incoherents malmeten. Són els qui aguanten la parròquia i el veïnat i la societat. Maria, la Mare de Jesús i nostra i sant Josep són un model perfecte i assequible alhora d’humil coherència.

10. Els apòstols preguntaven a Jesús per què els enraonava amb paràboles i no en forma magistral. Justament perquè és mestre i sap que una imatge val més que cent paraules, la fa servir per desvetllar l’interès de l’oient. Quan acabava de parlar, els deixebles li preguntaven què volia dir la paràbola i ell els l’explicava. Els donava la clau del misteri, del projecte de Déu. I un cop l’havien entès i assimilat el podien transmetre als altres.

11. Déu continua parlant-nos amb paràboles en els esdeveniments bons i dolents de la vida. Demanem al Mestre –Jesús Verb i Paraula– que ens ensenyi a llegir-les, entendre-les i explicar-les. Què ens diu avui un flagell tan imprevisible i letal com el que estem patint actualment? Sant Pau ens parla avui del gemec de la natura en veure’s maltractada, explotada, malmesa per una humanitat inconscient i depredadora. Sofreix dolors d’infantament delint-se perquè aquesta humanitat s’alliberi de l’esclavatge que la corromp i es comporti com escau a fills de Déu. Una conversió ecològica.

Tipus recurs pastoral: