Diumenge XV de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 12 Juliol 2020
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Qui tingui orelles que ho senti!

La paràbola del sembrador és diàfana i amb un escenari de poesia. Jesús s’asseu vora el mar... la gent va arribant... ell puja a una barca, s’hi asseu, la gent se situa vora l'aigua en una mena de semicercle entorn a la barca. I Jesús comença: un pagès està sembrant en el seu camp. Hi ha llavors que cauen en el camí que voreja, altres entre pedres amuntegades, altres enmig d’herbotes i finalment altres, sí, en terra bona que donarà fruit per al pa de cada dia. Sembla senzill i no cal afegir gaires reflexions davant l’explicació magistral dels evangelistes i l’aplicació que en fa el mateix Mestre.

En el moment d’iniciar el meu comentari em semblava trobar-me davant una feina planera. Però en sentir la sentència de Jesús me he quedat aturat: “Qui tingui orelles que ho senti. Una mica enigmàtic, sí, però contundent. Una cosa és que el relat ens agradi, el fruïm i sense més problemes el deixem passar de llarg perquè ja ens el sabíem; i una altra cosa és mirar als ulls del Mestre quan ens diu: “Heu escoltat bé? Us ha quedat clar?” Potser que obrim una escletxa en el cor per a deixar-hi entrar la llum que no sospitàvem.

M’identifico amb l’enfocament que hi dóna en Pagola: “la paràbola del sembrador és una invitació a l’esperança”. Jo em centrava en l’aspecte moralitzador que li hem estat donant. Certament hi ha les persones superficials i autosuficients (v.19 ), els sentimentals (v.20-21) i els de doble joc (v.22 ). Tots aquests s’ho deixen perdre. Només donen fruit els qui han escoltat i han entès (v.23). Segur que la paràbola va sortir de la boca de Jesús. Posteriorment quan a les primeres comunitats apareixien actituds no tant netes, els evangelistes han posat l’accent en alguns comportaments no adients amb l’Evangeli.

Situem-nos:

Diu el Senyor per boca d’Isaïes (primera lectura): Així com la pluja i la neu cauen del cel i no tornen sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis. El pagès sembra i un altre és qui dóna al gra una secreta energia en el seu contacte humit amb la terra. Penso en una energia positiva, fecunda, esperançadora.

En el salm 64 veiem Déu com a un pagès que vetlla per la terra i la rega, que aplana els terrossos, ablanint-la amb els xàfecs, i beneint el que hi germina. És una invitació a l’esperança. Déu mateix s’hi posa: ell n’és el protagonista, l’energia vital de la terra, la força explosiva de la llavor, l’espiga que nodreix la nostra vida per sempre.

No crec que se’ns demani d’anar assenyalant a les persones que són camí eixut, o pedregam que acull i que no dóna, o herbotes verdejants que ofeguen... potser voldríem sortir ben parats pensant que som la terra bona del trenta, el setanta o el cent per u.

Tot plegat, si ens hi aturem, podem entendre que se’ns parla del potencial d’amor i salvació que el Senyor mou dins nostre per a provocar l’èxit en la vida i l’eternitat; i no tant que se’ns parli de capficar-nos en si som terra bona o no. Aquesta qüestió la veig més senzilla: tu i jo o qualsevol germà, en la sembrada de Déu som al mateix temps camí, pedres, herbotes i terra bona. Se’ns està assenyalant a cada u de nosaltres com a terra estimada (la del salm).

Però ens adonem que dins nostre hi ha tendències o situacions, o hàbits o prejudicis que queden ben retratats en les comparances de camí, de pedres, d’herbotes. L’Esperit treballa en cada u de nosaltres per tal que la nostra acollida de la Paraula sigui ben fructífera. Tenim una crida a fer silenci i meditar:

- tot celebrant i donant gràcies per la bona terra que som nosaltres,
- tot detectant les nostres manques d’escolta (el camí) que no ens permeten d’entendre,
- tot detectant les dificultats i les persecucions (les pedres) que ens refreden.
- tot descobrint les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses, que ofeguen la bona llavor.

La sembra de Déu és dins nostre: és Ell mateix, amb el potencial de l’Amor que ha estat plantat i arrelat en el nostre cor... és tota l’obra de l’Esperit Sant que no para d’enviar la seva pluja, el seu sol, el seu vent... en espera de la nostra acritud receptiva. Ell mateix ens il·lumina per a descobrir i foragitar de nosaltres allò que ens posa impediments a la llavor de la Paraula.

Ja em diràs, doncs, si la paràbola del Sembrador no és una crida a l’esperança.

Qui tingui orelles que ho escolti.

Tipus recurs pastoral: