Diumenge XVI de durant l'any

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 19 Juliol 2020
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Vós Senyor sou indulgent i bo

Diumenge passat amb la paràbola del sembrador varem iniciar en el capítol 13 de Mateu el sermó de les paràboles. Avui hi tenim tres paràboles més:

  • el jull entre el blat
  • el gra de mostassa
  • el llevat dins la massa.

En la paràbola del jull que l’enemic ha sembrat enmig del blat, Jesús ens posa en guàrdia contra la tendència a posar etiquetes negatives a les persones. Ens equivoquem quan ens posem tensos davant coses, actituds o fets que no ens agraden. Voldríem descobrir el mal en la persona dels altres per a actuar contra ells i fer net.

La paciència de Déu ens sorprèn, ens descol·loca i ens sentim temptats de tibar del seu mantell tot demanant-li que posi les coses al seu lloc.

La lluita del bé contra el mal. On hi ha el bé, el mal hi és a tocar. Es podrien distingir i ens agradaria arrancar- ne el mal. Però resulta que el Senyor ens vol donar a entendre que ell funciona d’una altra manera. Ell mira a tots amb un gran respecte. No vol clavar martellades contra la llibertat de les persones. Ell sap distingir bé entre la malaltia i el malat. I nosaltres podríem equivocar-nos matant el malalt per a matar la malaltia. La paciència de Déu no és de cap manera una feblesa: és Amor.

Hi ha qui sàviament diu que les paràboles sempre es queden curtes. En cada paràbola hi ha l’element base que dóna peu a presentar un missatge. En la paràbola del jull mai podrem dir que el jull es pot tornar blat. Jesús ens mena molt més enllà: que el jull en el cor de les persones es pot convertir en blat. Ell del mal en treu bé. “Oh feliç culpa” arribem a cantar en la vetlla pasqual davant el misteri de l’amor de Déu, Ell que ens salva del mal!

En la lectura del llibre de la Saviesa ho hem sentit: Els justos han de ser humans amb tothom. Heu omplert d’esperança els vostres fills en veure que els doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

I en el salm: Vós, Senyor, sou compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.

¿Recordes que el diumenge passat en parlar de la paràbola del sembrador apuntàvem a que tots els espais de la sembra (camí, pedregam, cards i bona terra) tots són dins cada un de nosaltres? i que l’Esperit Sant actua per tal que ens deixem purificar i tot dins nostre esdevingui bona terra? Doncs ara també podríem apuntar a que el bon gra de blat i el jull conviuen dins nostre. I també que el maligne l’hem d’entendre amb minúscula, que més que els dimonis, és la nostra feblesa qui fa mal dins nostre. I també que l’Esperit surt a ajudar-nos en la nostra feblesa per tal que el jull del cor malalt esdevingui bon blat. Així que el Pare ens mira amb misericòrdia i vetlla perquè tot en nosaltres arribi a ser collita de bon blat.

En la paràbola del gra de mostassa Jesús ens vol fer entendre que en el terreny de Déu no cal cercar esdeveniments espectaculars. Déu és present en les coses més petites i insignificants que passen per la nostra vida. En cada detall hi ha l’alè de Déu Creador-Amor. I el Regne de Déu hi pren peu, l’Esperit hi actua, hi fa créixer. Si estem distrets somniant en grans coses, ens desorientem i no captem la sensibilitat de Déu, no sabem descobrir la seva Presència, la seva obra i la seva crida. El Senyor ha de passar de llarg mentre anem mirant cap a una altra banda, la del soroll i l’espectacularitat.

Us heu fixat mai en la llavor de la mostassa? No sé si la del país de Jesús és més petita que la d’aquí. Jo al torrent Cedró, vora l’hort de les Oliveres, en vaig collir un pessic i després el vaig plantar per aquí a la nostra terra. Les llavors que aconseguiren sobreviure varen madurar en unes capsuletes del gruix d’una llentia. Si les pressionem en surt una pols de granets quasi imperceptibles, són la llavor de mostassa. Jesús ens diu: Les coses del regne de Déu són com una llavor de mostassa que un pagès planta en el seu hort, que esclata, creix i es converteix en un gran arbust on fins i tot els ocells van a acotxar-se.

El Senyor, doncs, ens invita a posar atenció en les coses menudes, un bri, un somriure, la piulada d’un ocell, un gest insignificant d’algú. Cal afinar la nostra sensibilitat, un olfacte que només podem tenir si no ens deixem atordir pels sorolls barruers que ens envolten, les propagandes consumistes que atordeixen, la cridòria mundana que ensordeix. L’aire suau de l’Esperit ens posa a to per a captar l’encant de les coses petites i saber-les llegir.

La paràbola del grapadet de llevat que una dona barreja amb la massa de farina. És com reblar el clau sobre el tema del gra de mostassa. És agradós de veure la massa de farina, de tocar-la, d’olorar-la. Parla per si mateixa, és un plaer posar-se a amassar farina per a fer un pa, un pastís, uns panets. Però no ens en sortirem de fer-ne un pa tou i gustós si abans no hi hem barrejat una mica de llevat, de ferment, que en realitat és un grapat de farina degradada. Passa com en el most del raïm, tant gustós, que si el fem fermentar sembla com si es faci malbé però tot al contrari es converteix en bon vi de qualitat i de grau. Semblantment ens passa en el procés cristià de la vida. Apareixen elements desagradables que voldríem eliminar però que de la mà de Déu fan fermentar la farina o el most de la nostra espiritualitat.

No oblidem que en tot això l’Esperit Sant hi actua: per la Paraula, la pregària i l’atenció als germans.

BON DIUMENGE!

Tipus recurs pastoral: