Diumenge IV de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 31 Gener 2021
P. Jaume Sidera Plana, cmf

Ensenya amb autoritat una doctrina nova

1.- Els jueus cada setmana es reunien a escoltar la Paraula de Déu, a resar i a compartir. Estaven acostumats a sentir homilies acuradament preparades pel responsable de torn. Un dissabte Jesús entrà a la sinagoga de Cafarnaüm. Però Jesús era diferent. Ensenyava amb autoritat. No era un repetidor de fórmules més o menys sabudes. A més d’enraonar, actuava: quan veia persones desestructurades, posseïdes d’idees i sentiments destructius, els n’alliberava i les treia de la marginació física o espiritual.

2.- La gent no se’n sabia avenir: «¿Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova». Què ensenyava? Quina era aquesta doctrina nova? No ho diu. Només fa. «Fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen». La seva autoritat es basava en la coherència entre paraula i vida, entre doctrina i comportament filial envers Déu i fraternal envers els altres. Llavors la gent s’adonà que havia arribat el profeta que Moisès havia anunciat en nom de Déu: Jo faré que s’aixequi d’enmig dels teus germans un profeta com tu. Ja el tenim aquí, és Jesús de Natzaret. Escoltem-lo.

3.- I què és un “possés”, un posseït d’un esperit maligne? És algú que no es pertany a ell mateix, és un esclau. És un “addicte”: drogoaddicte, l’addicte a l’alcohol, a la pornografia, al joc. El qui compra o beu o menja compulsivament, el que viu per damunt de les seves possibilitats per no quedar malament... L’hipòcrita i el mentider... Les grans paraules –democràcia, llibertat, justícia, unitat “han estat grapejades i desfigurades per utilitzar-les com instrument de dominació”. Hipocresia i mentida: són dels esperits malignes. Són l’ambient de la postveritat. Letal. És molt difícil pensar amb el propi cap i de mirar amb els propis ulls. És més còmode que uns altres pensin i decideixin i parlin per mi. “Que inventin ells”, que deia aquell. Tot això, que destrueix o esclavitza o despersonalitza, és obra de l’esperit maligne. Digueu-ho com vulgueu.

4.- Quan Jesús comença la proclamació del regnat de Déu, dedica bona part del temps a estructurar les persones i alliberant-les de totes les estratègies opressores. Però no sempre se’n sortia. Ja estem bé on som i com som. No volem pas canviar. Per això la presència de Jesús ens fa nosa, com en feia a l’endimoniat de la sinagoga... Direm d’ell que és el Sant de Déu, direm el “Crec en un Déu” de cap a cap, però sense saber què ens empatollem. No ens adonem que una fe anquilosada i immadura és també mala fe, destructiva, narcotitzant, despersonalitzadora. Jesús amb la seva paraula ens fa callar: amb una cura de silenci i de pregària farà fora de nosaltres el verí que ens paralitza.

5.- Quan la gent no fa cas de Déu o en fa poc, Déu opta per callar. Es produeix el silenci de Déu. Llavors pul·lulen arreu savis, intel·lectuals, setciències, agnòstics i ateus i tertul·lians i articles d’opinió, que ens entabanen. Fins que sorgeix un profeta, un home que en nom de Déu i inspirat per Ell il·lumina els esdeveniments i els interpreta. Sap llegir els “signes dels temps” a la llum de la paraula i la vida de Jesús.

6.- Com sant Pau. Trobà a Corint un món semblant al nostre, corromput i amb una llibertat sexual sovint revestida de religiositat. “Corintiatzein” era viure una vida sense fre. Alguns cristians corintits es preguntaven: ¿Té sentit casar-se? I tant que sí, respon sant Pau. El matrimoni és un sagrament, el signe visible de l’amor que Déu ens té com a persones i com a societat. Estimeu-vos, respecteu-vos, pregueu, viviu en pau. Això sol ja és una paraula de Déu adreçada als conciutadans.

7.- I tanmateix a Corint, com arreu, calia casar-se tant si com no. Però uns grups de joves cristians i cristianes, quan van conèixer Jesús i l’estimaren, van intuir que era possible un altre món, una altra manera de viure l’amor humà. Més encara: s’adonaren que el Regne de Déu necessitava persones lliures i alliberades per atendre la comunitat en la necessitat que té de Déu. I s’hi varen comprometre.

8.- Varen viure la virginitat com llibertat davant un món que tot ho mira del melic en avall. Van demostrar que podien realitzar-se plenament com a persones vivint a fons la virginitat com expressió de l’entrega generosa a Déu i a la comunitat. I sant Pau els digué que sí, que molt bé. No els ho manava, però els hi encotatjava.

9.- Demà passat és el dia de la vida consagrada. És la vida religiosa. I també és la festa dels dos padrins Simeó i Anna que van viure servint Déu en la seva vida de cada dia. Ens anirà bé recordar que la virginitat no és privativa d’alguns elegits. Doncs no: és pròpia de tot cristià fidel a Crist en l’estat de vida que ha escollit. L’autor de l’Apocalipsi va veure l'Anyell, dret, amb una munió de persones que duien al front la marca de la seva pertinença a Déu. Són la “propietat” de Crist i del Pare. Són verges, primer perquè no s’han agenollat davant de cap ídol, els molts succedanis de Déu que el món d’avui i de sempre proposa. L’esperit maligne que trobem a l’evangeli d’avui. Segon: acompanyen l'Anyell arreu on va. Són deixebles fidels, joiosos i generosos en la vida segons el model de Jesús. Tercer: Se senten estimats i alliberats de qualsevol esclavatge. Quart, mai no ha sortit cap mentida dels seus llavis. Són irreprotxables. Autèntics. És el retrat ideal de tot cristià.

10.- Davant la tirania d’un pansexualisme i un hedonisme sense fre, Jesús crida a viure com Ell. Seguidors de Jesús en qualsevol estat de vida. La virginitat escollida com una manera de seguir Jesús és un crit de llibertat. I també el matrimoni viscut en la fidelitat i joia de la família. Com diu sant Pau, no siguem nens petits. Deixem-nos de fluctuar i d'anar a la deriva al buf de qualsevol vent de doctrina que exposen uns homes tramposos i diabòlicament hàbils per a menar astutament a l'error. Siguem sincers en l'amor i desenrotllem-nos en tots sentits vers Aquell que és el Cap, Crist. Gairebé el millor resum de la liturgia de la Paraula d’aquest diumenge.

Tipus recurs pastoral: