Diumenge IV de Quaresma

Cicle: 
B
Temps: 
Quaresma
Diumenge, 14 Març 2021
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Qui ens separarà de l’amor de Crist?

Dos són els moments suprems del Nou Testament:

  • Déu és amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat el seu Fill únic perquè visquem gracies a ell (1ª Joan 4,8-9).
  • Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill Únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell (Joan 3,16).

Amics! quan veritablement alcem els ulls a Déu quedem estupefactes. Tot culmina en saber-nos estimats amb un amor increïble. L’amor del Pare que se’ns manifesta en Jesucrist i que ens arriba per obra de l’Esperit Sant.

Si davant aquest missatge poséssim el focus en nosaltres mateixos podríem restar-ne encongits: misèries, febleses, cansaments, abandonaments, oblits, infidelitats, pecats, foscors... Tot és present en el cor del Senyor, i ell ho viu amb una càrrega d’amor misericordiós tan contundent que ens deixa desconcertats, aquietats, enamorats.

Nicodem era un fariseu de cor bo que admirava la persona de Jesús i al mateix temps se sentia obligat a les fidelitats legals del seu estament farisaic. Ell que sí, se’n va a veure Jesús i es troba que aquest li parla de néixer de nou i d’un vent que fa sentir la seva remor però que no saps d’on ve ni on va... Tot seguit el Mestre enfoca el gran tema que porta en el cor: Déu ens estima tant que ens ha enviat el seu Fill únic perquè assolim Vida, la Vida Eterna de Déu.

Ja ens ho havia dit el mateix Joan en el pròleg de l’Evangeli: la Paraula era Vida i la Vida era Llum del món.

Centrem-nos i deixem-nos il·luminar: el Fill ha vingut a portar-nos la Vida, no com una mena de vitamina sinó la mateixa Vida eterna de Déu. El mot “eterna” no es refereix al temps de calendari (Déu està per damunt del temps i de l’espai) sinó a la intensitat en què assumim en nosaltres la vida de Jesús de la que en resultem fills de Déu, estimats, perdonats, glorificats.

No cal que intentem imaginar-nos Déu Pare Etern: ell mateix ens ha enviat el seu Fill. El Fill és en el Pare: qui veu el Fill veu el Pare. Jesús en la seva presència humana és la figura encarnada de Déu Pare.

Jesús és el regal de l’amor del Pare, un regal diví/humà que entra en el nostre món, en la nostra vida, i ens acompanya sempre tant en les alegries com en els sofriments, fins i tot en la mort. Sabeu que la nostra mort és participació en la mort de Crist? Sabeu que la mort de Crist a la creu és glòria de Déu/Amor? l’amor de Déu es manifesta de ple en el lliurament de Jesús a la creu. A la creu Jesús segella el poema de l’amor de Déu a nosaltres. Quan Jesús exclama “Tot s’ha acomplert” està proclamant la glòria de Déu, glòria que queda segellada amb la Sang de l’Aliança Nova i Eterna.

M’ha agradat Pagola en dir-nos que Jesús és un regal, el gran regal del Pare:

-          Només qui s’atansa a Jesús pot descobrir amb emoció com Déu veritablement és Amor per a cada u de nosaltres els humans.

-          La finalitat de l’Església, tal com ha anat repetint el Concili i la veu de Pau VI, és donar a conèixer a tothom l’Amor de Déu.

-          El Regne de Déu no és per a jutjar-nos sinó per a salvar-nos.

-          En aquests moments i ambients confosos, també nosaltres amb Jesús podem anunciar el regne d’amor, de pau, de confiança, de fraternitat... (he citat al meu aire).

Què els ha passat als homes i dones de Déu?: Doncs que s’han trobat amb Jesús, el Fill de Déu fet Home; l’han escoltat i l’han seguit. Emocionats i agraïts li han dedicat la pròpia vida. Aquí teniu Teresa d’Àvila, monja de baix to que un bon dia queda sorpresa i atrapada per la imatge sagnant de Jesús assotat a la columna.

L’amor que Déu ens té no és de pa sucat amb oli, o de llaminadures barates. Com a bon pare o bona mare, Déu sap situar-se davant els mals comportaments, sempre per amor, i la duresa del correctiu s’hi pot imposar. Ens ho recorda la primera lectura, la història dramàtica del poble jueu que s’ha anat apartant de Déu per a festejar els ídols dels pobles veïns i dedicar-se a la injustícia, la opressió dels febles, la desmesura en l’economia, en el luxe, la luxúria... Déu s’ho mira des del seu amor i pels profetes avisa de grans desastres en el país, en el Temple, en les persones. Les autoritats reaccionen desautoritzant i burlar-se dels enviats de Déu. I arriba el correctiu: l’imperi babilònic se’ls tirat a sobre, mata gent, sobre tot joves i noies, destrueix el Temple i s’emporta tota la gent significativa del país, seran poble esclau en un país enemic. Déu els ha abandonat? Cinquanta llargs anys per a poder reflexionar i somiar en una vida de convertits a Deu retornats a casa. Pot oblidar una mare el fill de les seves entranyes? Doncs encara que això sigui possible, jo mai m’oblidaré de tu, poble meu, digué el Senyor pel profeta Isaïes. I arriba l’imprevisible: Cir rei de Persia s’apodera de Babilònia i deixa els jueus retornar a casa, amb la promesa de refer-los el Temple.

El salm 136 ens fa sentir la nostàlgia d’aquell exili:

“Vora els rius de Babilònia ens assèiem
Tot plorant d’Enyorança de Sió.
Teníem penjades les lires als salzes...
com podíem cantar càntics del Senyor en una terra estrangera?

Déu Pare sempre estima, tot i els nostres mals comportaments. Avisa, corregeix, perdona, enalteix. Tant ens estima que ens ha regalat el seu Fill per tal que, salvats, puguem viure de la seva vida, vida de fills en el Fill, vida eterna en la plenitud de l’amor.

La carta de Pau als Efesis posi punt i final a la nostra reflexió d’avui:

“Déu que és ric en l’amor,
ens ha estimat tant
que ens ha donat la vida juntament amb Crist,
a nosaltres que érem morts per les nostres culpes”.

Tipus recurs pastoral: