Diumenge IV de Quaresma

Aprendre del teu cor de Pare
és un aprenentatge de tota la vida.

Molts cops, Senyor,
com el fill petit de la història,
ens allunyen de nosaltres mateixos,
de les nostres arrels,
i esdevenim traïdors
de la teva estimació i la dels altres.

Molt sovint no entenem, ni sabem veure
que la felicitat està en les petites coses,
en la gent propera,
i somiem amb un altre món,
amb noves experiències i emocions,
creient erròniament
que trobarem en elles la felicitat.

Altres cops, Senyor, som com el fill gran,
que es creu a prop teu:
complidors, sense aparents faltes...
però no estimem, no sabem estimar com cal,
perquè no ens sentim fills, a casa,
i esdevenim indiferents a la compassió.
Som massa exigents,
i, amb el cor ofuscat per l’enveja,
no ens reconeixem com a germans.

Ens cal aprendre del teu cor de Pare
que espera contra tota esperança,
confia plenament i mai no es cansa d’estimar.
Ens sorprens amb la teva bondat infinita,
que respecta la nostra llibertat
i pateix per la nostra llunyania.
Esperes. Perdones.
Celebres el nostre retorn i fas festa.
Sempre t’avances a les nostres accions,
perquè la misericòrdia és més ràpida i expressiva
que el penediment.

Gràcies, Senyor, perquè en les nostres llunyanies,
sabem que ens esperes amb els braços oberts
per acollir-nos en una abraçada
i regalar-nos l’amor que tant necessitem
per aprendre a estimar amb el teu cor de Pare.       

Senyor, allunya de nosaltres
l'actitud de «germà gran».
Que comprenguem que no som jutges de ningú
i que decidim apostar per les persones
i tractar-les amb amor
sabent veure allò de bo que hi ha en cadascuna.

Els dos germans de l'Evangeli
veuen les coses i la vida de forma ben diferent.
Les diferències creen un ambient
contaminat i irrespirable.
Senyor, que sempre ens sentim
agraïts i estimats.
Que sapiguem veure la bondat de les persones
que conviuen amb nosaltres
i que mai no es trenqui la relació entre germans.

Que quan ens equivoquem, Senyor,
ho sapiguem reconèixer
i que actuem com el pare de la paràbola
quan algú desitja tornar a començar.

Senyor, no sabem si el fill petit
es va quedar sempre més amb el pare.
Qui sap si no va marxar i tornar altres vegades.
Que sapiguem esperar i confiar.

Deslliura'ns, Senyor, del pecat del perfeccionisme.
Que no ens creguem ni més bons
ni més grans que ningú.

«Ja no mereixo que em diguis fill teu».
Però tu saps bé que ser fill no és cap mèrit
sinó un do, i m’obres la porta
i em retornes la dignitat que havia perdut
pel meu mal cap.

«Tu sempre ets amb mi
i tot el que jo tinc és teu».
Tant anys d’espera pacient,
como el caçador que espera l’ocasió
de fer-se amb la presa,
renunciant a tant desigs,
envejant els plaers del meu germà,
tot per l’ambició de posseir.
I ara m’obres el cor de sobte
en dir-me que tot el teu és meu des d’ara.

Ens estimes a tots dos tal com som,
encara que cap dels dos no ho mereixem.
Aquesta és la gran lliçó que hem d’aprendre:
fills petits o fills grans,
tan se val,
tots som cridats a estimar tal com tu estimes
perquè ens sapiguem perdonar els uns als altres
i fondre’ns un dia a casa teva
en la gran abraçada.