Diumenge XIX de durant l'any

Feliços els qui el Senyor troba vetllant...

En el camí de Jesús a Jerusalem Lluc ens obsequia amb un seguit d’ensenyaments bàsics.

Avui el text connecta amb el final del darrer diumenge. ”Aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà... On teniu el vostre tresor, allí hi tindreu el vostre cor”. De segur que ho vàrem entendre. A mi m’ha quedat la recança per veure quin és el meu tresor i així poder saber on tinc el cor. Si ens hi aturem ens podem trobar que no estem agafats per cap bé material. Molt bé! Però em pregunto si el nostre tresor és un amor generós o bé més aviat l’ego que tant mimem, que defensem amb les urpes, que ens posem com a pantalla per a assegurar la nostra imatge davant els altres i davant nosaltres mateixos. Em pregunto si això no ens impedeix el poder respirar bé l’amor que hi ha en nosaltres.

I, tibant del mateix fil, penso que en la mesura en què ens anem desempallegant del tresor ocult del nostre ego, en aquesta mesura som capaços d’entendre allò de “no agafar-nos als béns de la terra i cercar els del cel” tal com Jesús ens ha dit i els apòstols han anat repetint.

Descobrir els falsos tresors que ens ofeguen i obrir-nos als de Déu que ens alliberen suposa una viva actuació de l’Esperit Sant juntament amb la nostra col·laboració en la humil escolta de la Paraula del Senyor que es tradueix en l’amor desinteressat als germans.

Avui se’ns invita a vetllar aquest tresor, l’amor de Déu en nosaltres.

El tema de la vetlla semblaria més propi de l’Advent. Però resulta que tota la vida és un advent en l’espera de l’arribada del Senyor el dia del nostre traspàs. Ens cal, doncs, viure desperts, en vetlla, atents a l’arribada del Senyor. No és una vetlla trista i amb por del que pugui arribar. Si estem desperts al voler de Déu hem de comptar amb que Déu és amor i l’amor és font de pau i d’alegria.

Jesús ens ho diu avui en quatre paràboles ben entramades:

• El servidor que espera de nit l’arribada del seu senyor. Una espera en actitud de servei ( “el cos cenyit”), actitud de vetlla (“els llums encesos”), sempre a punt (“desperts durant la nit”). El Senyor en arribar se cenyirà i el servirà a la seva taula.
• El lladre imprevist. Cal que la vigilància sigui permanent, no un dia sí i un altre dia no. El Senyor ha de venir, però no se sap el dia ni l’hora.
• L’administrador fidel i prudent. ¿Aquest administrador no serà la persona a qui s’ha confiat una responsabilitat? Qui exerceix un servei a la comunitat cal que vetlli atent el camí dels que li han estat confiats.
• L’esclau que coneix bé el voler de l’amo. És un avís a aquells que amb la tardança de l’arribada del Senyor comencen a fer la seva al marge o contra el voler del Senyor.

Tot posant la mirada en l’arribada última del Senyor no podem oblidar que Ell va arribant cada dia, també avui i ara. Si ens mantenim amb el cor despert podem percebre senyals de les arribades del Senyor: en la Paraula pregada, en la fraternitat, en el treball, en les persones, en la natura...

 El dia que el Senyor vindrà deixarem enrere el camí fatigós d’aquesta vida i sentirem la gran abraçada de Déu amb un immens amor i alegria per sobre del temps i de l’espai.