Lectio divina on line 129 (Setmana del 12 al 18 d'octubre)

Text bíblic: “PAGUEM IMPOSTOS, SÍ O NO?” Mt 22, 15-21
XXIX diumenge, any A

Llavors els fariseus se’n van anar a concretar la manera de fer-lo xerrar i comprometre’l. Li envien els seus deixebles barrejats amb els herodians, a preguntar-li:

–      Mestre, estem convençuts que ets un home com cal, i que ensenyes de debò el camí de Déu, i no estàs lligat a res ni a ningú, perquè no tens en compte la posició social de la gent. Digue’ns, què et sembla: està bé de pagar el tribut a l’emperador de Roma sí o no?

Jesús, adonant-se de seguit d’aquella mala fe, els va respondre:

–      Per què em voleu comprometre, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda de l’ impost.

Li van presentar un denari.

–      De qui és aquesta cara?, els diu. I aquesta inscripció?

–      De l’Emperador, li responen.

Llavors els contestà:

–      Així, doncs, torneu a l’Emperador allò que és de l’Emperador, i a Déu allò que és de Déu.

Van quedar parats de la resposta, i deixant-lo, es van retirar.

-------------------------

Què diu el text?
Tu, personalment, on et situes dins d’aquesta escena?
¿Hi ha moments d’hipocresia en el teu dia a dia?
Què et demana la Lectio d’avui?

-------------------------

Comentari per a ser llegit abans o després de la Lectio.

-EL TEXT-

Punts a remarcar del text d’avui. Primer: els enemics de Jesús el volen comprometre per a fer-li mal. Segon: li envien, conjuntats, uns delegats de dos bàndols enemics: uns són contraris a Roma i els altres en són aduladors i llepaires. Tercer: De bon principi volen guanyar-se Jesús amb un elogi, un elogi però, hipòcrita. Quart: pregunta mal intencionada, el sí o el no de pagar el tribut romà. Cinquè: Jesús els treu la màscara i els deixa en blanc amb una resposta que els desconcerta...

–      El mateix tema en altres Evangelistes: Mc 12, 13-17 i Lc 20, 20-26.

-EL CONTEXT-

Aquesta pregunta sobre el tribut a l’Emperador és la primera de tres qüestions que li plantegen a Jesús els seu enemics en aquest Evangeli de Mateu: tribut a Roma, la resurrecció dels morts i quin és el manament més gran...

A la primera qüestió, la del tribut, ja s’hi endevina un complot. Uns deixebles de fariseus i herodians fan a Jesús aquesta pregunta: “...és lícit de pagar el tribut al César o no?”. Els fariseus estaven en contra de pagar aquest tribut perquè ofenia i bandejava el Déu d’Israel com a primera i única autoritat; els herodians en canvi, de l’entorn d’Herodes, sí que eren partidaris de pagar aquest tribut perquè afalagaven Roma que els mantenia en el poder i control de la societat. Per això el que Jesús contestés a favor d’uns o altres, el comprometia davant una de les autoritats, la romana o la jueva, i per tant, Jesús seria objecte d’acusació. Però cal rellegir l’elogi hipòcrita que uns i altres li fan a Jesús immediatament abans de fer-li la pregunta comprometedora.

Quan dos es barallen i s’insulten mútuament és quan surten en veu alta, i potser a crits, les veritats pures i dures dels contrincants. El mateix passa amb la ironia punxant i cruel darrera una hipocresia fina i calculada. En ambdós cassos cal analitzar què es diuen i retreuen. És el cas de l’elogi fictici que els enviats de fariseus i herodians li fan a Jesús. Ara bé, podem deduir amb seguretat que els trets elogiosos i hipòcrites amb que volen afalagar-lo manifesten indirectament el que la gent senzilla pensava de Jesús.

Jesús sap trencar els fils del parany que li posen i eleva la seva resposta a un nivell superior, no divideix el món en dos regnes, els de Déu i el terrenal, sinó que els posa en un pla complementari. La moneda porta l’esfinx del César i per tant pertany al César. Però la persona humana, que és imatge de Déu, es deu al seu Creador. Per això ni l’estat ni ningú poden reclamar d’un ciutadà el que pertany exclusivament a Déu, cal obeir Déu més que no pas els homes. La realitat humana, temporal, només té sentit quan accepta, treballa i viu el designi del Creador.

-AQUÍ I AVUI-

Som a un món on hi ha moltes formes d’idolatria que reclamen el tribut de la nostra consciència: el mercat del consum, la moda, la competència, les armes, poders amb diverses cares, prestigi, diner... No ens hi podem escapar físicament, però Jesús ens convida a mantenir la nostra consciència lliure i autònoma. Creure en la divinitat de les realitats temporeres es un encegament.

Cal donar al Regne de Déu el que li pertany, és a dir, viure aquest món amb llibertat, fraternitat, col·laboració, compromís, justícia, veritat, confiança, respecte, creativitat, alegria, cooperació... que són sempre sagrament de la presència i acció de l’Amor Etern en nosaltres.

I són l’únic camí vers la Plenitud Pasqual.

-COMPLEMENTS DE L’EVANGELI-

– Primera lectura, Is 45, 1- 4-6: “ Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”
– Pregària amb el salm 96 (95): “Doneu al Senyor honor i majestat!”
– Segona lectura, 1Te 1, 1-5b: “...us predicàvem amb obres... i amb dons de l’Esperit Sant”