Diumenge XXII de durant l'any

Cicle: 
B
Temps: 
Durant l'any
Diumenge, 29 Agost 2021
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi

S’ha acabat el parèntesi de cinc diumenges sobre el Pa de Vida en el capítol VI de Joan. I retrobem l’evangeli de Marc: en el diumenge XVI varem veure Jesús invitant els dotze a descansar de tanta feina feta i en arribar al lloc de repòs es van trobar amb una gentada que els esperava. Jesús se’n compadí perquè els veia com a ovelles sense pastor i es va posar a ensenyar-los sense presses.

Avui els deixebles tornen a ser protagonistes però per un fet tan trivial com el de rentar-se o no les mans abans de menjar. Un fet trivial del què el Mestre, com de costum, aprofita per a una profunda lliçó: l’acompliment del voler de Déu fa niu en el cor i del cor brollen les accions. La llei hi ajuda però no és la referència primera.

Som cap al nord del llac de Galilea, ben lluny del nucli rigorista de Jerusalem. Els deixebles es disposen a menjar sense pensar a rentar-se les mans. Cap problema. El costum de rentar-se les mans abans dels àpats era un costum higiènic dels antics per a evitar contagis o malalties possiblement degudes al contacte amb animals i al tràfec amb les eines de pagès. Avui també mirem d’anar als àpats amb les mans rentades, i més ara en temps de pandèmia.

Amb el temps, alguns costums socials s’havien anquilosat convertint-se en normes religioses i qui les transgredia podia ser acusat de saltar-se la llei, infidelitat a Déu.

És el que succeí en aquest cas. Hi havia per la zona alguns fariseus que no se’n haurien fet esgarips, però, noi, els mestres de la llei seguien de lluny Jesús i en aquell cas alguns d’ells havien arribat de Jerusalem. Aquests, juntament amb els fariseus s’encaren amb Jesús:

–      Per què els teus deixebles no segueixen la tradició dels ancians, i mengen amb les mans impures?

Jesús s’hi posa:

–      Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”.

Aquí ja ens podríem aturar en la nostra reflexió del dia. Però Jesús segueix a la càrrega amb la cita d’Isaïes:

–      El culte que em dóna – aquest poble– és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans.

I afegeix tot mirant-los als ulls: :

–      Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes.

 

Aquí sí, aturem-nos, que aquell Jesús de Galilea és el mateix que nosaltres avui seguim i ens deu voler dir alguna cosa:

  • Les lleis religioses tenen sentit en la mesura que encarnen la relació de Déu amb nosaltres, una relació d’amor, d’esperança, de misericòrdia, de pau, de salvació.
  • Les lleis religioses no són per si mateixes motiu de culte. A aquells dirigents la religió centrada en la llei els ofuscava per a captar-ne el veritable sentit. El valor de les lleis no està en la lletra sinó en l’esperit i només es comprenen des del cor. Cor endins anem trobant el sentit de les lleis i de les tradicions religioses.
  • Les tradicions religioses són acumulació de vivències de les generacions que ens han precedit; s’han de mantenir i de potenciar. Però no serveixen de res si no ens assenyalen a una vivència interior que tots estem invitats a conrear i compartir.
  • Les tradicions i costums religioses van perdent el seu sentit en la mesura en què es viuen per pura tradició. En els nostres temps el poble fidel tenia difícil seguir la litúrgia per l’acumulació d’afegitons, i tot en llatí, llengua només coneguda pels mossens. Però el Concili Vaticà II ens ha obert camí a uns ritus transparents. En acceptat el nou ritual els fidels de cor senzill han sentit respirar la seva espiritualitat mentre els qui només s’asseguraven en les normes antigues han anat creant problemes i molts han deixat de practicar i de creure.
  • La devoció del sant rosari és un altre cas: va néixer en un temps en què als monestirs i a les catedrals seguien recitant en llatí les hores litúrgiques amb el rés dels 150 salms, mentre que els fidels, per causa de les noves llengües romàniques ja no entenien el llatí. L’Esperit Sant no deixà en el buit la religiositat popular i en comptes dels 150 salms aparegué el rosari: 150 avemaries amb el fons dels misteris de Crist.
  • Si el camí de Jesús es camí d’Esperit i de Veritat, el tarannà dels cristians va per via d’esperit i de veritat, d’interioritat: paraula de Déu, pregària, meditació, sagraments, tot ens va centrant en la vida espiritual de l’evangeli.
  • De la vida espiritual de l’Evangeli es sorgeix, com en Jesús, una floració d’amor i servei amb fina sensibilitat vers els germans necessitats d’amor, d’ajut, de dedicació plena, tal com ja fan en nom de tots nosaltres les institucions dedicades a encarnar-se en els nuclis humans més ferits i oprimits.
  • Finalment, tot el que ens ensenyà Jesús era floració de la seva vivència interior de Fill de l’Abbà i de germà nostre. La llei de Jesús és en el seu cor i la llei que per l’Esperit ell ens comunica fa niu en el nostre cor.
  • D’aquí ve que per a ser veritablement cristians hem de viure la dimensió espiritual i mística, talment com han fet, i fan, els homes i dones de Déu.

Els ritus, les cerimònies, els sagraments i costums religiosos
em serveixen en la mesura que em porten a l’interior de mi mateix
i m’hi fan descobrir el tresor de Déu/ Abbà
que ens salva
i ens fa actuar amb l’estil de Jesús.

Tipus recurs pastoral: