Diumenge VII de durant l'any

Sigueu perfectes... com infants

1. Jesús ens ensenya l’espiritualitat del sol i de la pluja: fan el bé a tothom, sense distingir si són bons o dolents. En canvi la nostra espiritualitat de vegades és la de la regadora. Em poso a regar: un raig en aquesta flor i ni una gota a l’altra. Un raig de llum per al meu amic i l’altre que s’entrepussi si vol. L’espiritualitat de Déu és la del sol i de la pluja. És compassiu, benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. Llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident. Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s'apiada dels fidels.

2. Veient com el Pare és i actua, Jesús ens anima a ser i fer com ell. S’ha acabat l’ull per ull... Aquesta norma, que sembla tan aspra, suposava un gran progrés: posava fi a la venjança sense límits: Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set (Gn 4,15.24) i la limitava a un tant per tant. (Dt 19,16-21).

3. Res de respondre a la violència amb violència. Res de l’ull per ull, dent per dent. No. És la no-violència d’arrel cristiana. Gandhi s’ho va prendre de debò, i sense disparar un tret, assolí la llibertat de l’Índia. O Luther King. Gràcies al noi que féu objecció de consciència, els nostres nois ja no fan la mili. El camí és més llarg, però és l’únic que arriba a terme.

4. Jesús va rebre una bona bufetada davant el gran sacerdot Anás. Així contestes al pontífex?, li va dir l’esbirrro. Jesús no parà l’altra galta. Li respongué civilitzadament: Si he contestat malament al gran sacerdot, digue’m en què. I si he parlat bé, per què em pegues. No et deixis vèncer pel mal. Venç el mal amb l’abundància del bé.

5. L’ideal que Jesús ens proposa és molt alt: sigueu perfectes com el Pare Celestial. Jesús ens ve a dir: no us quedeu a mig camí. No us acontenteu a no matar, a no jurar, a no adulterar. Feu un pas més: respecteu la vida, la paraula, l’amor, amb totes les conseqüències. Estimeu els enemics, els qui no us estimen.

6. Si l’ideal és tant alt, el model que Jesús ens proposa per arribar-hi és al nostre abast: un infant. L’infant és una persona en camí, que es va fent de mica en mica: Ara caic i ara m’aixeco. Però no es desespera mai perquè sap que el pare i la mare l’estimen.

7. La seva «perfecció» rau a ser «imperfecte», inacabat… El pare i la mare ho comprenen. “Ja diu mamà, papà”. Ja fa gargots. Fins dibuixa un ninot que ens fa somriure. Als grans ens costa d’acceptar que el normal és que siguem com som, no acabats de fer encara, sempre en camí.

8. A l’església som centenars i milers les persones cristianes que oficialment aspirem a la perfecció i tanmateix sovint som tan mediocres i vulgars? Davant una perfecció impossible, ens cansem i ens estimem més fer la viu-viu, anar fent i anar tirant... No ens adonem que la nostra perfecció rau a ser imperfectes, inacabats, que és així com el Pare ens coneix i ens estima.

9. Però sense quedar-nos on som, en la mediocritat i en el «anar fent» sinó tendint sempre a ser més allò que com a persones i com a cristians podem ser: més bons fills de Déu, més bons germans amb tothom.

10. Sant Lluc en comptes de “sigueu perfectes”, diu “sigueu compassius”. Coneixent la nostra feblesa comprenem la feblesa dels altres i els seus patiments. I sentint com Déu ens comprèn i ens estima, mirem de comprendre i estimar com ell.