Diumenge II de Quaresma

Sintonitzar amb la voluntat del Pare

1. La vida és un camí vers una fita més o menys llunyana, per un camí adés pla, adés costerut. De tant en tant ens aturem a descansar i a recuperar energies tot mirant enrere per veure el camí que hem fet i per mirar endavant per albirar millor el que ens espera fins al cim.

2. Avui som convidats a fer una estona de repòs dalt del Tabor: sortir de la nostra rutina i contemplar amb Jesús el seu camí i el nostre. Tenim caminants modèlics i excepcionals: Abraham, Elies i Moisès. Abraham és un padrí benestant, amb tota la feina feta i fent el que un nòmada de la seva edat podia fer. De sobte sent una veu: Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Ell que es pensava que ja tenia tota la feina feta, resulta que encara li queda tot per fer. I es posa en camí confiant en la Paraula de Déu.

3. Moisès fa de pastor al peu de l’Horeb. Per haver donat la cara per la gent del seu poble, ha hagut de fugir d’Egipte. Ara que començava a anar bé, sent una crida: He sentit el clam del meu poble esclau a Egipte. Au, Moisès. Vés-hi tu a alliberar-lo. -Jo? No sé enraonar, no em creuran, el faraó no em farà cas. I Moisès es posa al capdavant del poble desert enllà fins a la terra promesa.

4. Elies s’ha jugat la vida per salvar l’honor de Jahweh a Israel. Sol i desorientat emprèn un llarg camí fins a l’Horeb, la muntanya de Déu. Déu se li manifesta no en el terratrèmol ni en la tempesta ni en l’huracà desfermat, sinó en la suavitat d’un ventijol reconfortant. No està pas sol: n’hi ha moltíssims a Israel que no s’han agenollat davant de cap ídol.

5. Jesús té clar el seu camí: He sortit del Pare i me’n torno cap al Pare. Al Jordà, el Pare l’ha proclamat fill seu estimat. Al desert ha esbrinat què comporta ser fill. Tot just fa sis dies, Pere ha afirmat en nom dels seus companys: Tu ets el Messies, el fill de Déu viu. –Molt bé, Pere. Déu t’ha inspirat. Però... però aquest Messies ha de pujar a Jerusalem, el jutjaran i el penjaran en una creu. –I ara! això no, li fa Pere. Fuig del meu davant Satanàs... Has perdut la sintonia amb el Pare del cel. En què quedem?

6. Pugem al Tabor i preguem amb Jesús. Tot ell es transfigura. En aquell moment apareixen Moisès i Elies. I enraonen llargament. De què? D’allò que coneixen prou bé: de la sortida de Jesús –de l’èxode– que ell havia de dur a ple acompliment a Jerusalem. Tota la Bíblia, la Llei i els profetes, Moisès i Elies, il·luminen el camí que Jesús està disposat a recórrer.

7. Pere, Jaume i Joan s’hi troben tan bé allà dalt que voldrien allargar eternament aquella estona deliciosa. En aquest moment ressona la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo. Fill estimat i Profeta. Escolteu-lo. Sí, Pere, Jesús és el Mestre. Escolta’l si vols saber qui és i com és.

8. Tu també has de fer el teu èxode, has de sortir del teu món, de les teves idees i expectatives i has de sintonitzar amb la voluntat del Pare, baldament no coincideixi amb la teva. Com Abraham, com Moisès, com Elies. I ara com Jesús.

9. Jesús s’acosta als deixebles esglaiats i prostrats de front a terra: Aixequeu-vos, no tingueu por. Cal continuar el camí. Es troben Jesús tot sol. Moisès i Elies se n’han anat. Amb Jesús en tenen prou. Encara no ho saben tot ni ho entenen tot. Però ho sabran i ho entendran tot quan compartiran la taula amb Jesús ressuscitat. Jesús obrirà la intel·ligència perquè comprenguin les Escriptures. Llavors podran ser testimonis de Jesús.