Diumenge de Pentecosta

Tots ens sentim units en un mateix esperit

1. Avui fem el cim de la Pasqua que ha durat 50 dies: Pentecosta. Durant aquest període –i encara després!– Jesús ressuscitat s’aparegué a la comunitat que malvivia entre la por i l’esperança, amb les portes tancades i barrades. Rebeu l’Esperit Sant... els digué Jesús el vespre de Pasqua.

2. Però no en tenien prou. Al cap de 8 dies, continuaven amb les portes tancades i barrades, lluny del renou de Jerusalem. Una bona colla: uns 120 homes, dones i criatures. No ho llegim gaire això de les criatures. Algun copista de l’evangeli ho afegí i algun altre ho esborrà. Però els nens hi eren: són els mestres de la gent gran. Sant Pau diu que l’Esperit Sant prega en nosaltres amb el somicar de la canalleta. I el Pare que ens estima entén aquest llenguatge com la mare interpreta el somicar o gemegar o el riure i el plorar del nen.

3. Pregaven, com nosaltres ara. Esperaven que es complís la promesa de Jesús: Rebreu la força de l'Esperit Sant que davallarà damunt vostre, i em sereu testimonis a Jerusalem... i fins l'extrem de la terra. Ho esperaven, això sí, amb les portes tancades i barrades, per la por...

4. De sobte el vent de l’Esperit els dóna entenent que està molt bé que preguin i que esperin, però que ha arribat l’hora de proclamar el missatge de Jesús als quatre punts de l’horitzó. Finestres enfora els espera una bigarrada multitud de gent de pertot arreu. Han de sortir de la zona de confort cap a les perifèries assedegades de Paraula i de Vida.

5. La multitud no se’n sap avenir sentint-los i proclamar les grandeses de Déu en la llengua que cadascú entenia. És Pentecosta. Si Babel sembrà la confusió en les llengües, l’Esperit les empra totes unint tothom en la consciència que Déu es Pare de tots. Li podrem dir Abbà o Pater, Pàter o Pare o Padre, Vàter, Père o Father, Pai o Aitor, però tots ens sentim units en un mateix esperit que ens fa fills i ens fa germans. És l’hora del Pare Nostre. Es produeix el miracle que intuiria el gran Ramon Llull: Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, que és el llenguatge que tothom entén.

6. Els apòstols –i apòstoles també com Lídia i Febe i Prisca– aviat formen petites comunitats que es reuneixen en cases particulars. L’Esperit s’hi fa present enriquint amb carismes diversos cada persona. El carisma és un regal personal de l’Esperit, orientat al bé de la comunitat.

7. I dintre de la comunitat hi ha de tot: hi ha apòstols, profetes, catequistes. N’hi ha que fan miracles, n’hi ha que tenen unes mans d’àngel per acaronar i guarir, n’hi ha que practiquen l’assistència social. Uns saben governar, uns altres se saben expressar en llengües.

8. És bo conèixer els dons que Déu ens ha fet i conèixer i valorar les qualitats dels altres. Valorar-les i agrair-les. És important fer grans coses. I també saber parlar, dir la bona paraula, un somriure si cal. Som un sol cos. I en el cos tots els membres són necessaris des del cap fins al dit xic del peu. Santa Teresina volia fer tot de coses però com que no podia, es fixà en el cor. Ella podia ser el cor de l’Església. Estimant i pregant arribaria a tots i a cadascun dels seus membres. Quan no podem fer, sempre podem ser. Sempre podem estimar i deixar-nos estimar.

9. Sabeu els dons de l’Esperit Sant? Són set: saviesa, intel·ligència, consell, fortitud, ciència, pietat i temor de Déu. Ja veieu: capacitat de tenir el sentit i el gust del bé, saber dir una paraula de consol quan s’escau, de ser valents quan les coses vénen maldades o quan hem de donar raó de la nostra fe. I aquests dons es manifesten en un pomell de flors i de fruits: amor, alegria, pau, paciència, afabilitat, esperit de servei, confiança en els altres, suavitat, autodomini. Del bon cor sempre en surten coses bones. I dins del nostre cor hi viu l’Esperit.

10. L’Esperit Sant actua amb gran discreció. És com l’aigua, com la llum, com l’aire. Són pertot, abracen tothom, però cadascú beu, respira i veu a la seva manera. És dins nostre, ens aconsella, ens fa costat, ens defensa, prega en nosaltres: ens inspira el Pare nostre, ens dóna la llibertat de fills.

11. Per acabar, escoltem les paraules que pronuncià el metropolità ortodox de Latàkia (Síria) Ignasi Hazim, en la inauguració de la Conferència Ecumènica d’Uppsala (Suècia) inspirant-se en l’Apocalipsi, 21,5: "Mira, tot ho faig nou”.

L'Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món.
És la presència del Déu-amb-nosaltres unit al nostre esperit (Rm 8,16).
Sense Ell, Déu queda lluny,
Crist resta en el passat,
l'evangeli és lletra morta; l'Església, pura organització;
l'autoritat, tirania; la missió, propaganda;
el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d'esclaus.

Però amb Ell, en una sinèrgia indissociable, el món és alliberat
i gemega en l'infantament del Regne,
l'home està en lluita contra la carn,
Crist ressuscitat és aquí,
l'evangeli és potència de vida,
l'Església significa comunió trinitària,
l'autoritat és servei alliberador,
la missió és pentecosta,
la litúrgia és memorial i anticipació,
l'acció humana és divinitzada.

Veniu, Esperit Sant. Amén