Diumenge XVI de durant l'any

El blat i el jull

1. Com un gra de mostassa, així de petita i de dinàmica és la paraula de Déu. Déu es complau a seguir el ritme de creixement, lent, però sense pausa, de la llavor, de la vida. No li agrada l’espectacularitat ni els focs d’artifici. El granet de mostassa esdevé un arbre acollidor on s’ajoquen els ocellets de nostre Senyor.

2. La Paraula de Déu actua com el llevat que la meva mare ficava a la pasta i es transformava fins a fer-se bon pa. Com la sal i com el llevat els cristians hem d’actuar no des de fora sinó des de dins, amb discreció, humilment, pacientment, amb la humil paciència de Déu. «On Déu ens plantà, cal saber florir», deia sant Francesc de Sales.

3. I la manera de fer de Déu amb nosaltres és com la de l’amo del camp: hi sembrà bon gra. Com el pare i la mare i els catequistes i els mossens. Però l’enemic hi sobresembrà jull. ¿Arranquem el jull? No, i ara. ¿No veieu que amb el jull descalçaríeu el blat?

4. Ens hem d’acostumar a conviure amb el mal que no voldríem, amb bons i dolents. De tant en tant amb un rampell d’impaciència voldríem eliminar els dolents, que, naturalment, son sempre els altres. No, Déu és pacient i espera. Això que avui sembla jull –Saule de Tars–, potser demà esdevindrà bon blat –l’apòstol Pau!– I el qui avui és un deixeble de Jesús, resulta que és un Judes Iscariot. Ja arribarà el dia que el garbell separarà el blat del jull.

5. Sovint somiem la família o l’església com un paradís, com un cel amb tota mena de béns i sense cap barreja de mal, on viu feliç una colla de gent santa i plusquamperfeta, que no cal dir-ho som nosaltres. Doncs no, valdrà més que ens mirem l’Església com un hospital de campanya, com diu el papa Francesc. Naturalment en un hospital hi predominen els malalts. I n’hi ha uns quants de no tan malalts ni tan xacrosos, que heroicament fan de metges, infermers, cuidadors etc. etc. etc. al servei dels altres. Si per fer neta l’Església o la societat hi disparàvem un llamp que devorés tota la misèria de la casa, no hi quedaríem ni nosaltres, els suposadament bons i capaços de jutjar.

6. Deu té una altra manera de fer. Ho llegíem a la primera lectura treta de la Saviesa: Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats. Humans en tot. Apuntem-nos-ho.

7. Mn. Pere Ribot, un sant sacerdot i un poeta excel·lent ens repetia sovint: Sort que Déu és un bon home... I sort en tenim de la seva bondat. Fem nostra l’actitud de Déu que ens ha creat a imatge i semblança seva. El Verb s’ha fet home per ensenyar-nos a ser molt humans. Quan som molt humans, reflectim allò que som: imatge i semblança de Déu.

8. I quan no sapiguem interpretar i donar curs als nostres sentiments, entrem un moment dins nostre i connectem amb l’Esperit Sant que viu i prega en nosaltres: Ell intercedeix amb gemecs que no es poden expressar i els converteix en un llenguatge que el Pare del cel comprèn com la mare entén els gemecs, els plors i els somriures del seu fillet.

9. Tots els fets personals, familiars, nacionals i internacionals són paràboles amb què Déu se’ns manifesta i ens parla. L’Esperit Sant que prega en nosaltres, és també el nostre Mestre interior que ens ensenya a llegir i interpretar els signes dels temps, com un dia la pandèmia i els problemes de tota mena o el sentit de totes les promeses i veritats i mitges veritats prèvies a les eleccions d’avui. Que posem molta humanitat enfront de tots els interessos i elements que ens deshumanitzen.

10. Què ens vol dir tot això? Així podrem respondre amb precisió i elegància com s’escau a cada moment.