Baixeras Berenguer, Miquel

Miquel Baixeras Berenguer va néixer a Castellterçol (Vallès Oriental) el 4 de febrer de 1908. Era el quart dels fills de l'exemplar matrimoni format per Francesc i Montserrat. Ramon, el germà gran, claretià, fou sacerdot, i un altre germà, el Beat Joan, claretià també, va morir màrtir a Barbastre. Va tenir també una germana religiosa Vedruna.

Als onze anys ingressà al seminari claretià de Vic el 14 d'agost de 1919 i, a Vic, va cursar les humanitats. Acabat el noviciat sota la direcció del sant P. Ramon Ribera, professà per vegada primera a Cervera el 15 d'agost de 1924. A Solsona simultanejà l’estudi del batxillerat civil amb el de la filosofia. I estudià al seminari diocesà, el primer curs de teologia. De Solsona va passar a Cervera per a cursar la teologia. Va rebre l'ordenació sacerdotal a Solsona el 21 de juny de 1921. Era molt jove i necessità la dispensa de 10 mesos per a poder-se ordenar.

El seu primer destí fou el de professor al col·legi d'externs de Gràcia en el curs 1931-1932. D'allí passà a Solsona per a ensenyar la lògica als estudiants claretians. Però un impertinent i insuportable mal de cap l’obligà a abandonar l'ensenyament, per al qual estava especialment dotat.

Va ser destinat a Lleida com a predicador. En la predicació el P. Miquel hi trobà el seu centre. Em poso a escriure sermons i perdo el món de vista, escrivia al seu germà Ramon. I continuava: O m'arreglo en la vida de predicador o el meu mal no té solució o haurà de baixar a la tomba sense arreglar. En una altra li deia: En tota la quaresma no solament no he tingut cap dia lliure però ni tan sols un moment.

Al mateix temps prenia el pols a la situació política cada cop més convulsa. A Lleida va ser indescriptible el pànic quan es va saber la derrota total de les dretes. Tothom parlava de catàstrofes i hecatombes. Des de llavors -continua- les cremes i matances i atropellaments han envaït la península com una epidèmia. Catalunya és un oasi dins d'Espanya (és frase feta i repetida) però deia un metge que està “com una ampolla de xampany quan se li treu l'anella i el tap s'ha remogut. Predicant a Juneda, continua, em feia l'efecte que dretes i esquerres són dos núvols carregats d'electricitat a punt de desfer-se en llamps.

Finalment arribà allò que molts temien: el xoc de dues dictadures, la del proletariat i la militar, amb les dramàtiques conseqüències que coneixem. El Parlament sembla ara una cova de lladres i el que més abunda són les cares de pistolers: Madrid sembla que està a punt d’encendre’s. Hi ha trossos d’Espanya en ple Comunisme.

Es diu que el Decret de Dissolució de les Ordres i Congregacions religioses ja està redactat i que falta només que vagi a la Gaseta i es creu que hi anirà abans de no gaires mesos. A veure si haurem d’anar a l’extranger o quedar-nos a Espanya com capellans particulars. Això seria un cop molt fort per a la Congregació que està concentrada en Espanya. Déu ens ajudarà sempre i no ens deixarà mai.

D'altra banda escrivia: Jo estic bé, gràcies a Déu. Tinc sempre a punt un vestit de mecànic i una gorra i amb una mica de bigoti que em deixi passaré desconegut. I concloïa: La vida de predicador em prova cada dia més. Ara estic convençut que si en algun ministeri puc fer una mica de profit és aquest i cap altre.

Aviat com tants altres innocents donaria el seu testimoni no parlant sinó morint el dia 25 de juliol de 1936, un dia abans que el donés el grup de joves estudiants claretians amb el P. Manuel Jové al capdavant.

Els fragments de les cartes que hem llegit, reflecteixen una mica el seu caràcter: actiu, emprenedor i decidit. Sempre va manifestar dots extraordinaris de talent. Simpatiquíssim, molt afable amb tothom, de conversa amena, molt aplicat en les ciències, exigent en la preparació de les seves predicacions, religiós piadós i molt observant de la Regla.

El P. Torras escriu d'ell: Amb el P. Baixeras vaig conviure dos anys a Solsona i tres a Cervera, apreciant la fogositat del seu zel, els seus talents extraordinaris per a l'estudi, com a preparació per al seu apostolat.

Hi una carta antològica que traspua un noble amor a la família:

Estimadíssima Mare i germans: Avui sí, que per a expressar els sentiments i afectes que tinc al cor hauria de regirar tot el Diccionari buscant paraules carinyoses i tendres: He de felicitar a la Mare que és el que més estimo al món, a la Montserrat que és la més germana entre els germans, amb la qual més he jugat, més m’he esbarallat i més m’he estimat i al Jordiet el més simpàtic i agradós que ha produit Castelltersol.

Però vaja, ja ens coneixem i coneixent-nos sabrem les paraules. Ja sabeu que us estimo i si algun dubte en tinguéssiu al cel se us trauria: “Passeu, doncs, un dia ben feliç». Volia escriure-us una carteta a cadascú; però no fa falta.

Però, que en deu estar d’espantat el Miquel, devíeu dir vosaltres quan vareu llegir la carta que us vaig escriure pel Sant del Pare!

El Gmà. Lluís Grau va conviure amb el P. Baixeras a Lleida ja sacerdot. Era encara jove, molt dedicat a la predicació i al confessionari. Molt estudiós en la preparació dels seus sermons i molt estimat de tots els qui el coneixien.