Diumenge XXVIII de durant l'any

¿On són els altres nou?

Som encara en el camí de Jesús a Jerusalem. ¿Heu notat com en aquesta pujada a Jerusalem, Lluc com a bon catequista ens va assenyalant punts bàsics en el nostre seguiment a Jesús?:

- Cal preferir Jesús sobre ningú més (diumenge XXIII).

- L’alegria de Déu en retrobar-nos: l’ovella, la moneda el fill (dium. XXIV).

- La fidelitat en les coses petites ho és en les coses grans (dium. XXV).

- La riquesa encega i tanca el cor; Jesús abraça la pobresa (dium. XXVI).

- Cal acréixer la fe pel camí de la confiança en Jesús i l’amor (dium. XXVII)

- L’agraïment. Si som agraïts som salvats (dium. XXVIII-avui).

Un dels deu leprosos guarits se’n torna a Jesús per a lloar Déu en agraïment a la guarició obtinguda. Jesús li diu: La teva fe t’ha salvat.

Els deu han estat guarits. Un d’ells, pel seu agraïment ha estat salvat.

El procés del relat és tota una catequesi que desemboca en l’agraïment.

Volem posar atenció en els detalls: es parla de deu leprosos, un dels quals era samarità.

- Els leprosos eren dràsticament marginats de la societat; se’ls considerava culpables d’alguna greu transgressió, eren legalment impurs i de cap manera podien atansar-se a ningú. Vivien agrupats en alguna balma o recer del desert. Recordem la trobada amb un altre leprós que Jesús acollí, estimà i tocà.

- Els samaritans eren vistos pels jueus com a heretges, hostils, intractables, que calia de totes totes evitar, antic residu d’una barreja de paganisme infiltrat en la tradició israelita. Ja sabem que Jesús presentà un samarità com a autèntic home de Déu en contrast amb el sacerdot i el levita que passaren de llarg davant un home malferit.

Deu leprosos s’atansaren a Jesús per a demanar-li que els guarís. El mestre se situà dins la llei i els digué de presentar-se als sacerdots, els únics que podien declarar guarit un leprós, Els deu acceptaren, tot confiant que pel camí se sentirien guarits.

Efectivament, pel camí se sentiren guarits.

“Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies”.

Jesús constatà que, en ser deu els guarits, un de sol havia vingut a donar gràcies. I li digué: la teva fe t’ha salvat.

Els altres nou han acomplert la llei però el samarità, fidel al que el cor li demana, aparca la llei justament per a donar glòria a Déu i a agrair la guarició.

El relat és molt bonic, però ara ens interessa entrar en el cor de Crist i la seva relació avui amb nosaltres.

Un de sol, el samarità (pecador, heretge, enemic, indesitjable) serà el que torna a donar glòria a Déu. Jesús s’emociona i li assegura que per la seva fe s’ha salvat.

I nosaltres, avui:

Quan dius “gràcies” ¿saps què significa aquesta paraula? Una gràcia, una mercè, és un do gratuït. Quan a algú li dius gràcies, o mercès, és com dir: reconec i proclamo la teva gratuïtat.

L’amor que Déu ens té és totalment gratuït. Si li agraïm estem reconeixent i proclamant la seva gratuïtat. Estem envaïts de Déu /Amor que ens salva i li agraïm.

L’Eucaristia és “Acció de gràcies”. Amb Jesús, impulsats pel seu Esperit, proclamem i celebrem la infinita gratuïtat de Déu. Ja en iniciar el prefaci se’ns invita: “domen gràcies al Senyor Déu nostre”. I tota la Pregària Eucarística és una acció de gràcies. “Per això, en fer el memorial de la Mort i Resurrecció de Jesús, el vostre Fill us oferim... i us donem gràcies...”.

Conscients que en tot som objecte de l’amor gratuït de Déu, ens surt del cor donar-li gracies. Podem respirar agraïment en tot, en la grandesa de Déu, en la petitesa d’un germà, en la bonica humilitat d’una flor... Respirar agraïment; això! No costa gaire, solament viure atents, perquè tot és do gratuït i tot ens invita a l’agraïment.

El nostre agraïment al Senyor l’expressem en ser agraïts a les persones, a la natura, a l’univers.