Casajús Aduán, Teófilo

Anys enrere, la vila de Murchante, a la levítica Navarra, es distingia per la floració de vocacions religioses. A Murchante va néixer Teófilo el 3 de novembre de 1914. L’endemà rebia en el baptisme la vida divina i la incorporació a l’església. Va rebre la confirmació el 30 de juny de 1915, de mans de monsenyor Santiago Ozcoidi, bisbe de Tarazona y administrador apostòlic de Tudela. Foren el seus pares Jacinto Casajús Pueyo i Agustina Alduán Fuentes, germana de dos missioners claretians, els PP. Medardo y Nicolás. En aquest ambient familiar, Teófilo s’engrescà a seguir els seus dos oncles, i, malgrat el ventall de l’oferta d’altres congregacions, deia sempre que volia ser Fill del Cor de Maria. Va tenir sis germans.

A l’agost de 1928 passà a Cervera (Lleida), on els acabà. El 29 de juliol de 1930 se n’anà a Vic (Barcelona) a fer l’any de noviciat, iniciat amb la imposició de l’hàbit el 14 d’agost. El 15 d’agost de 1935, fet el noviciat, va emetre la professió religiosa.

Un cop profés, continua la formació anant, el 26 del mateix mes, a Solsona (Lleida) on estudia tres cursos de filosofia i el primer de teologia.

A la catedral de Solsona, en la solemne celebració del centenari de l’ordenació sacerdotal de sant Anton Maria Claret, el 12 de juny de 1935, rep la tonsura clerical i l’endemà els primers ordes menors de mans del seu bisbe Valentí Comellas.

El 26 d’agost del 1935 torna a Cervera a posar punt final a la carrera. Però la guerra civil li permetrà fer només el segon de teologia.

Un claretià que convisqué molt amb ell el retrata com un navarrès de cap a peus i continua detallant-ne les moltes qualitats. Religiós de gran valor, de vida interior i piadós; auster, sacrificat en l’acompliment del deure i servicial. Noble i sincer, bé que a estones un pèl impetuós; intel·ligència superior que destacava en totes les disciplines. Gran talent i aptitud per a la música. De tarannà valent i decidit, no l’afectaven gaire les esdeveniments de revoltes polítiques i socials anteriors l’esclat de la guerra.

En una carta escriu: Ni por ni ombra de tristesa em fan aquestes persecucions que patim”. “Que tots sapiguem ser valents… en circumstàncies adverses”.

Amb aquest mateix esperit de coratge cristià encarà el tràgic començ de la revolta que li atorgarà, pels misteriosos camins de la Providència i en companyia dels seus altres 14 companys claretians, la gràcia del martiri.

El gran apreci que li mereixia la seva vocació sacerdotal i missionera (“Déu m’escollí per ser un gran missioner. Els agrairia que preguessin per això) l’esperona a afavorir aquest ideal a la pròpia família. A la seva germana Engracia, casada amb Demetrio Simon i ja emmainadada, li escriu:

“Com van els menuts? Hi penso molt. Tant de bo que tots els meus nebodets fossin bons i de profit! Veig, Engracia, que això depèn dels seus pares.” Sí, de l’educació dels pares en va dependre… i més encara, del testimoni de l’oncle màrtir.

Si, segons Tertul·lià, la sang dels màrtirs es llavor de cristians, també en aquelles circumstàncies fou llavor de vocacions: cinc dels sis fills d’Engracia abraçaren la vida cristiana. Aquest repetit do a la llar dels Simón Casajús va merèixer que fos considerat “la família que aconseguí Crist”.

El veterà missioner claretià, P. Joan Sidera Plana, ja centenari, que va conviure amb el beat Teófico Casajús abona el privilegi de que figuri en la capçalera dels 109 màrtirs amb el P. Casals i el Gmà. Ferran Saperas:

Entre els companys hi tenia Teófilo Casajús, navarrès. Trobo just que encapçali la Causa dels Màrtirs com a representant dels Estudiants. Era un gran talent, d’aquells que sense estudiar massa, se’n sortia sempre bé a la classe. Un caràcter d’allò tan bondadós, que s’avenia amb tots. Bon religiós i músic.