Quan som nosaltres els que mirem, Senyor,
ho fem des dels ulls cansats del cada dia,
cecs a les realitats properes, indiferents al dolor,
poc inclinats a qualsevol servei generós.
Restem massa obstinats
a no obrir-nos a la claror de la teva llum,
i anem pel món a les palpentes.
Quan mirem des del teu amor, Senyor,
els nostres ulls reconeixen
la penyora de la teva presència
en cada home, en cada dona,
en cada infant i en tota la creació.
El camí esdevé exigència de creixement,
de lliurament personal, i sentim dins nostre
una llum que ens guia i crema si no es regala
en resposta de servei.
La teva mirada ens mou
a compartir tot el que som,
a oblidar-nos
de les nostres insignificants misèries,
a lluitar per la callada veritat.
Neix en nosaltres la joia de saber-nos estimats
des de sempre
per damunt de les nostres llunyanies i silencis.
Agraïment per tot el rebut, confiat i viscut,
perquè res no t’és indiferent.
Ens sabem en les teves mans,
responsables de la teva obra.
Ens urgeix la recerca del bé,
i volem esdevenir gra de blat
per ser vida que calla el «jo» i crida el teu nom.
Tu, mirada, paraula, presència.
Concedeix-nos la humilitat i valentia necessàries
per a deixar-nos omplir de la teva llum
i ser reflex del teu Amor.
