Albi Aguilar, Lluís
El dia 14 d'abril de 1936 el P. Lluís Albi escrivia des de Lleida a la seva mare N’Enriqueta Aguilar:
- De treball? Bé. Dilluns que ve vaig a predicar el quinari del Cor de Maria a Cervera. El 22 del mes entrant començo la Novena de la Salut en una Parròquia d'aquesta. A finals de setembre me’n vaig a predicar un sexenari en un poble una lletra més llarg que el meu nom i on vaig donar la meva primera Missió de grat record, Albió. Tot seguit un novenari a Fondarella, una missió a Vallfogona, una sèrie de Novenaris que Déu dirà, i un sexenari. Per a gairebé tot he estat especialment cridat i compto que per omplir els buits no faltaran sermons i sermonets. Com veu, ben enfeinadet. […] A la Maria, Joan i Roser afectuoses expressions.
Una carta afectuosa i optimista. Amb una salutació als seus germans Maria, Joan i Roser. En Lluís no ho sabia: però tots aquests plans només els pogué somiar o realitzar-los des del cel, en presència de l’Anyell, amb la palma de la victòria a la mà.
Dos anys abans -el 28 de maig de 1934- havia escrit amb emoció a la seva mare des de Cervera:
- Molt estimada Mare: No sé pas com començar aquestes línies ni sé tampoc què explicar-li en primer lloc, perquè és tan excels, tan inefable, tan diví tot el que m'ha passat aquests dies, que volia explicar-l’hi d’una tacada si fos possible. El dissabte 26 em vaig ordenar de sacerdot. Ahir vaig dir la meva primera missa i avui ja he consagrat de nou el Cos i la Sang del Senyor.
L’ordenà el bisbe claretià P. Ramon Font i Ferrés, i continuava el ja “Pare” Lluís:
- Ahir, 27. Quines emocions més profundes, Mare estimada! A 2/4 de 9 començava la meva primera Missa a l'Altar Major de la Capella Reial. Hi assistia tot el Col·legi d'externs, dels quals havia estat dos anys catequista i havia ensenyat en diverses ocasions.
Però abans d'arribar al sacerdoci explicava a la seva mare:
El dia 2 de gener [1923] ens va venir de superior el Rnd. P. Ciril Montaner, que era el superior de Gracia.
Estava de postulant a Vic i tenia com a superior aquest missioner que també segellaria la seva vida amb el martiri. Dos anys més tard explicava a la mare un episodi important de la seva vida religiosa:
- Mare, ja s'han passat més de tres mesos de sant Noviciat i encara no li n’he dit res. Així doncs ara li explicaré els successos més remarcables. El 17 d'Agost van arribar d'Alagón i de Cervera els altres postulants que havien de fer amb nosaltres l'any de Noviciat; després de 10 dies d'exercicis espirituals vam vestir la sotana que ens la va imposar un Bisbe de la Congregació, el Ylmo. P. Pueyo, Bisbe de Pasto a Colòmbia (Amèrica). Després de la cerimònia ens va dirigir una fervorosa plática, exhortant-nos a començar el sant Noviciado amb molt fervor. Va començar el 30 d'Agost.
Els seus anys de formació missionera van ser marcats per la presència i actuació de grans missioners. Es conserven algunes cartes d’En Lluís en les seves diverses etapes de progrés humà, religiós i científic: en elles palesa el seu afecte a la mare i la seva preocupació per les seves germanes Maria i Roser i per Joan, que també va cursar alguns cursos en el seminari claretià.
En canvi amb prou feines es nota la presència del pare.
Lluís havia nascut a Barcelona el dia 1 d'abril de 1910. Els seus pares es deien Joan i Enriqueta. Va ser batejat a l'església de Gràcia. La família vivia al barri del Clot i el nen Lluís, als 4 anys, va començar a assistir al col·legi de les Filles de la Caritat. Als sis anys, va fer la primera comunió a Sant Martí de Provençals el 28 de maig de 1916. Ja se sabia tot el catecisme!
A la capella de les religioses escolàpies va fer d’escolà ajudant o assistint i combregant a la Missa, cada dia, estiu i hivern. La missa se celebrava a les 6 del matí.
Als 7 anys va començar a freqüentar el Col·legi del Cor de María, dirigit pels Pares Claretians. Aviat es va sentir cridat a ser com ells. Volia ser missioner. Conversant amb el seu germanet Joan, li deia:
Mira, jo seré missioner. Tu, com que la teva salut no ho permet, seràs germà i estarem junts i anirem a convertir els negrets de Fernando Poo, hi trobarem moltes feres, però no tinguis por que no ens faran mal.
Als 11 anys va ingressar al postulantat o seminari menor claretià de Vic. Abans d’anar-se’n de casa va deixar escrites a la paret de casa seva: Mare, gràcies per no haver-me portat mai al cinema ni al teatre. Moltes gràcies. Adéu, el seu fill Lluís.
A Vic i després a Solsona i Cervera va cursar els estudis propis de la carrera sacerdotal. Els seus condeixebles afirmen a l’una que a l'escolasticat va donar mostres de bon talent, virtut i gran formalitat. Era noble i senzill de caràcter, manifestant bones qualitats per al ministeri de missioner. D’estudiant posava gran interès a preparar-se per a l'ensenyament del catecisme que exercíem la parròquia i esglésies de Cervera, així com en la preparació per al ministeri de la predicació.
En dots intel·lectuals era eminent, mereixent sempre les millors qualificacions. Sempre de caràcter reposat i molt formal, de tracte alegre, amable i jovial. Com a religiós era exemplar, observant i molt piadós, mereixent la confiança dels Superiors. La seva predicació superava de molt la mitjana. Era un bon orador. Era molt amable amb els seus germans religiosos i amb els fidels, molt dedicat a la predicació i al confessionari i gaudia de molt bona reputació.
En esclatar la revolta, el P. Albi va ser conduït amb altres companys de comunitat a la presó. Pel camí un carboner l’agredí clavant-li un punxó en un costat, i per això va ser internat directament en la infermeria del centre penitenciari fins que, ja guarit, va ser incorporat al departament general. En tot moment es mostrà serè, servicial i coherent amb la seva condició religiosa i sacerdotal.
Va ser dut al cementiri amb altres 74 i allí afusellat amb ells. Va ser la nit del 20 al 21 d'agost de 1936.