Lloses Trullols, Agustí
El 25 de juliol de 1936, el P. Agustí Lloses escrivia de la presó estant a sa mare Antònia Trullols, en català com solia:
Na Antònia Trullols
Déu vos guard i al cel ens puguem veure, molt recordada mare: Escric des de la presó estant, suposo que són les últimes ratlles que escric en ma vida, no ploreu per mi, perquè dono la vida amb gust per la glòria de Déu i com ministre seu, aquesta és la raó perquè m’afusellaran.
Adéu-sieu no puc més. Memòries al Pepe, a l’Antonieta, a la Sra. Teresa, a la Tresina, Enriqueta i Rafelet I Vós rebeu-los del vostre fill Agustí.
El dia 11 d’agost tornava a escriure a sa mare encara des de la presó de Lleida. Ho feia sempre que podia en català:
Molt benvolguda mare: Tres setmanes fa avui que estic tancat a la presó fruint de bona salut sense haver tingut cap contrarietat; el Cor de Maria vulgui afavorir-me com fins ara ho ha fet, a ella dec el conservar la vida.
I vosaltres com esteu? No podríeu enviar-me ben aviat quatre ratlles per notificar-me si esteu bons de salut…?
Per mi no patiu que estic molt bé aquí a la presó.
Res més per avui, quan surti de la presó ja vindré a casa a passar alguns dies.
Records a tots, al Pepe, a l’Antonieta, a la Sra. Teresa, a la Tresina, Enriqueta i Rafelet i vos recordeu-vos del vostre fill
Agustí C.M.F.
Diu i no diu. Justament aquests dies foren d’una duresa extrema, com reflecteix cruament el seu company de presó el P. Xavier Morell. El 21 d’agost, amb molts altres sacerdots i religiosos i altres tres claretians entrà al cementiri per ser-hi afusellat amb tota la colla.
Recorreguem breument el camí que el dugué de la pica baptismal al martiri. Agustí Xavier Francesc va néixer i fou batejat a Cervera el dia 20 de desembre de 1906. Els seus pares es deien Agustí i Antònia, excel·lents cristians que vetllaren amorosament per la formació cristiana dels seus dos fills Josep i Agustí. Josep, padrí del seu germà, laic exemplar i pare de tres fills, morí assassinat a la carretera de Sant Pere dels Arquells per haver guardat a casa seva el P. Joan Blanch, claretià amb qui compartí el martiri.
Agustí perdé el pare als vuit anys. De la mare n’heretà la pietat, el bon tarannà i la forta retirada física.
Molts recordaven el nen Agustí ajudant missa a l’Església de sant Agustí amb el seu posat atent o acudint a les classes que el Germans coadjutors claretians impartien a la exuniversitat.
Ingressà al seminari claretià de Barbastre als seus tretze anys. El 15 d’agost de 1924 emeté els vots religiosos. Cursà la filosofia a Solsona i la teologia a Cervera.
Va rebre els ordes menors els dies 13 i 14 de juliol de 1928 de mans de Mons. Emeterio Valverve Téllez, bisbe de León de Mèxic, que havia viscut uns horrorosos dies de persecució. El 21 de juny de 1931 rebia el presbiterat a Solsona, a la capella del palau, de mans del bisbe Valentí Comellas.
El seu primer destí fou el Col·legi del Cor de Maria de Barcelona. El gener de 1932 escriu a la mare:
Els Reis no s’han oblidat de fer-li aquest regal de la meva foto. I li agraeix el rellotge, que ara com ara funciona bé. Déu li pagui aquest favor tan gros.
Després d’una pesada excursió a peu a la Conreria, prop de la Cartoixa de Montalegre, escrivia a la mare:
Ja em perdonareu si aquesta carta és tan mal escrita perquè estic molt cansat i no sé pas on tinc el cap si més amunt del coll o sota els peus.
Un altre dia li diu:
Com que tinc una mica de temps i bon humor, se m’ha acudit d’escriure-li a màquina, perquè ha de saber, i ho dic com aquell que no vol, que sóc professor d’aquesta assignatura.
De fet el P. Lloses era molt destre, molt apte per al dibuix i la pintura. El dia 26 de desembre escriu:
El dia de sant Esteve vaig tenir la immensa alegria i una gran emoció de sentir per primera vegada amb les meves orelles i no per ràdio ni per gramòfon, i veure amb els meus propis ulls l’Orfeó Català en un dels seus famosos concerts de Nadal, el cor no em cabia dins el pit en sentir aquells famosos càntics tan ben cantats… No tot han de ser tristeses en aquest món.
Però a Cervera el fred i la boira li recordaven aquella melodia d’una cançó infantil: Sol, solet, vina’m a veure que tinc fred…
El desembre de 1934 invitava la mare a la missa del gall que, si no hi ha res de nou, tindrem a la nostra església i potser la cantaré jo. I el 28 agraïa al seu germà el cava que havia regalat a la comunitat:
Haguessis vist com saltaven els taps de les ampolles de Codorniu! I com rebotien per les taules de marbre! I quina gatzara i quina gresca que fèiem! Fou un dels números interessants del programa de Nadal.
La correspondència del P. Lloses reflecteix la preocupació per la situació present i futura del país. Des d’Aitona, on predicava la setmana santa, escrivia a l’abril de 1936:
Aquí tinc de company el rector d’Alcarràs que ha hagut de deixar la parròquia perquè els veïns diuen que els sobra el rector: en tenen prou amb el vicari vellet i mig cec. És un botó de mostra del que són aquests pobles…
El maig escriu a sa mare el que passava a Lleida:
Aquí anem fent amb pau i tranquil·litat. De moment, gràcies a Déu, ningú no ens n’ha dit res, com si no visquéssim en aquest món. No pas així els pobres Franciscans que no els deixen en pau ni a casa seva. Al crit de avall la propietat, fora els frares! s’apoderaren del que no era seu.
Li escrivia també que aniria a menjar la mona de pasqua de l’Esperit Sant a “la terra dels comunistes, prop de Balaguer, és dir a La Sentiu a on predicaria la quaresma. “Es veu que ho vaig fer tan bé que volen que repeteixi.” Diu també que a Massoteres predicà el primer novenari “de què en servo un bon record”.
El dia 12 de juny de 1936, felicitava la mare pel seu sant i sa cunyada Antonieta Fort. El P. Lloses comentava la vaga del ram de la construcció de Lleida.
Aquesta vegada, escriu, els obrers tenen tota la raó: els van prometre que si ells guanyaven no hi hauria obrers en atur, i ja porten alguns mesos cobrant ells una bona renda i els pobres obrers morint-se de fam.
I pregunta a la mare un xic preocupat:
Què tal el nou Ajuntament d’esquerres? He sentit dir que volen fer fora de casa els meus germans de religió. Què hi ha de veritat?
La pregunta no era perquè sí: en realitat a Cervera n’hi havia molts que tenien ganes de fer fora els claretians de la exuniversitat. Deia també a sa mare:
Aquí estic molt enfeinat. […] Ara em toca anar, si a Déu plau, a Bellcaire el propvinent dia 21 a predicar la festa del Sagrat Cor de Jesús.
Però no seria així. Ja som al 9 de juliol de 1936. En carta al seu “padrí” i germà Josep l’informa:
Aquí pau i tranquil·litat enmig de la vaga mercantil que ha durat molts de dies i dels petards i trencadissa de llunes de molts aparadors.
I tanmateix els temps dolents encara donaven per a plans falaguers:
Si Déu vol, -li deia-, el propvinent dia 10 d’agost aniré altre cop a passar uns quinze dies a Tarragona per ofegar els grans. El P. Provincial ha tingut la generositat de concedir-me sense més aquesta gràcia.
I parlant de generositat, estava segur que també el padrí seria generós:
M’enviarà un paperot que diu cinc durets, equivalents a vint-i-cinc pessetones i els matemàtics diuen que són cent ralets (ralet… ralet… eh! que sí Tresina). Em farà quedar bé, oi, estimat padrí? Gràcies a la bestreta.
Hem pogut comprovar per la correspondència que acabem d’espigolar, alguns trets del seu tarannà: pròxim, amable, de bon humor, de gran amor i tendresa envers la mare, el germà i nebots. També els seus plans apostòlics.
La comunitat de Lleida preveia el que els esperava. El 18 de juliol del 36, sant del superior P. Frederic Codina, el P. Lloses l’acompanyà en una visita a una família i quedà molt afectat sentint dels seus llavis: “La situació està rematadament malament. I demà veurem els nostres caps rodolant pels carrers”. Els fets li donaren la raó.
Del P. Agustí Lloses, el P. Marcelino Bertolín, company de seminari, en remarca el seu paper de ministre o ecònom de la comunitat: Excel·lia en aquest càrrec per la delicadesa amb què tractava els seus companys.
Essent jo pres a la presó de Lleida vaig tractar sovint el P. Lloses que ens procurava als germans de Congregació roba i complement d’alimentació i altres coses necessàries.
Endemés sempre vaig veure el P. Lloses molt serè i animant-nos a tots pel martiri.
El Gmà. Lluís Grau comenta que, a la presó, el P. Lloses tenia cura que no faltés als seus germans religiosos res que els pogués procurar. Es manifestava resignat a la voluntat de Déu, esperant la mort amb tranquil·litat.
Potser fou el P. Lloses qui, segons un altre testimoni, digué com a comiat: “Fins al cel”, lliurant-me un rellotge amb l’encàrrec que, si em salvava, el fes arribar a sa família”. Era el rellotge que li havia regalat sa mare?