Torres Nicolau, Manuel

Dates
Naixement: 
15 d'octubre de 1874, a Almacelles (Lleida)
Professió religiosa: 
16 de juliol de 1891
Ordenació sacerdotal: 
13 de maig de 1899
Martiri: 
25 de juliol de 1936, a Lleida

Va néixer a Almacelles (Lleida) el 5 d’octubre de 1874 i fou batejat el mateix dia. Els seus pares es deien Josep i Ramona. Ben aviat va seguir la vocació a què se sentia cridat.

Féu el noviciat a Vic tenint de mestre el P. Antonio Sánchez de Val i professà perpètuament el 16 de juliol de 1891, aniversari de la fundació de la Congregació claretiana. Tenia 16 anys. Fou la primera i única professió, com es feia aleshores.

Va començar filosofia a Cervera als 17 anys tenint de prefecte el P. Juan Carpi Isac. Els seus professors foren entre d’altres els PP. Bonaventura Fàbregas, Antonio Marqués Peropadre i Joaquim Gomés i Solà. Era superior de la casa el P. Josep Villaró i Puiggalí.

El van marcar especialment les classes del P. Gomés, de qui després en parlarem.

Als 21 anys estudiava teologia a Santo Domingo de la Calçada. Era superior el futur general de la Congregació P. Martí Alsina, i prefecte el P. Santiago Martínez que ens va deixar un excel·lent retrat moral de l'estudiant Manuel Torres. Fa així:

Qualitats físiques: Sembla de naturalesa robusta encara que pateix de l'estómac i li fa fortor l'alè; mitjana d'alçada, veu regular, aspecte greu i potser una mica altiu, complexió no ben coneguda, té el seu geni.

Talent Mitjà i sembla una mica tossut quan defensa el seu parer; temps enrere es contagià dels errors de l'ex-P. Gomés.

El P. Gomés havia nascut massa aviat per al seu temps. Era d'un talent superior i tenia una autèntica passió per les ciències naturals, que no s’avenien gens ni mica amb la cosmologia escolàstica que s’ensenyava. Torres es deixà enlluernar com tants altres companys que veien a les classes de Gomés un horitzó obert en contrast amb la philosophia perennis.

En un altre informe hi trobem:

Qualitats morals. D’un temps ençà cuida de observança exterior; amb tot no em satisfà i em temo que no hi ha gaire esperit religiós i autèntica virtut. És un pèl cregut, i rebec per dins, no del tot sincer. Potser és una aprensió meva. Caràcter. Una miqueta altiu, potser un xic fresc. Conducta. Regular; res a dir-hi.

Era doncs un estudiant normal, amb grans qualitats i amb les seves ombres que es van anar desfent amb el temps.

A Santo Domingo va rebre el sotsdiaconat el 15 d'octubre de 1899 i el diumenge següent el diaconat, de mans del bisbe d'Osma D. José García Escudero. Finalment el 13 de juny de l'any 1900 va ser ordenat prevere amb altres insignes claretianss com Joan Postius i Ramon Ribera.

Ja sacerdot trobem el P. Manuel Torres a Segòvia com a professor d'alumnes externs el 1900 i el 14 d'octubre de 1903 a la comunitat de Don Benito amb el càrrec d'ecònom de la comunitat. Dos anys després, el 1905, el trobem a Aranda de Duero, completant la seva formació al ministeri sacerdotal. El 1907 resideix a Vic i el 1908 a Calataiud, tenint com a superior al P. Joan Busquet amb qui compartirà el martiri a Lleida. El 1911 resideix a la comunitat de Barbastre. La salut no l’acompanyava gaire i els superiors van desistir de destinar-lo a Mèxic. De fet havia preguntat al Rm. P. Nicolás García: ¿És que no tenen els superiors l'obligació de procurar la meva salut abans que exigir-me’n el sacrifici?

El 8 febrer de 1929 passà a Cartagena per ajudar aquella comunitat durant la Quaresma. Hi palesà el seu bon cor interessant-se per solucionar un problema seriós d'una comunitat religiosa.

A l'anada i a la tornada s’aturà a Xàtiva fins al dia 11 d'abril. El 3 de desembre de 1929 va ser destinat a Alagón. De pas es va detenir un dia a Almacelles, el seu poble natal. Les visites a la família eren més aviat rares aleshores. La revolució el va enxampar a Lleida on feia poc que l’havien nomenat consultor segon de la comunitat.

Era un missioner bo i exemplar, diu el Sr. Marcelino Sallán. Un altre testimoni en diu: Era un missioner molt fervorós, molt senzill i assidu al confessionari. El matí del 20 de juliol em vaig trobar amb ell al carrer Calderers quan anava al carrer Major. Encara duia sotana. Na María el va convèncer que no continués endavant i que tornés a la comunitat.

El P. Torres era d'un tarannà animat i graciós, diu el P. Píus Tamarit. A Lleida, escriu el P. Jaume Torras, vaig poder apreciar el seu caràcter alegre, observant i un pèl enèrgic. Era viu de caràcter, diu el Gmà. Lluís Grau, però piadós i molt dedicat a la predicació i al confessionari. Molt caritatiu i estimat dels qui el conegueren.

Quan no s'ocupava en algun servei de la comunitat, passava llargues hores estudiant i prenent notes dels llibres que llegia. Va deixar uns 181 escrits de omni re scibili, des de les qüestions teològiques més abstruses fins a les propietats del bicarbonat sòdic. No n’escrivia cap d’adreçat al públic i gairebé tots els escrits són d’apunts de llibres que llegia. Fan de mal llegir per la seva cal·ligrafia menudíssima. En tot moment professa la seva adhesió a la doctrina de l'Església. Duia endins el corc que li havia inoculat el seu antic i admirat professor Gomés.

El Gmà. Ramon Bañuelos, marista, el va tractar llargament a la presó i dels seus llavis, com de tots els altres, havia sentit frases de perfecta resignació al martiri que tots esperaven.

El Gmà. Lluís Grau, també presoner, visità els Pares claretians presos como ell però en circumstancies lamentables: el P. Albi al llit, ferit d’una punxada al sortir de la comunitat, al P. Torres el curaven una cama, el P. Morell amb una orella embenada com a conseqüència del tiroteig a la sortida de Casa.

En una declaració anònima, d’ortografia deficient, s’hi llegeix:

El dia 24 en sortir a rentar-nos vaig veure com Josep Tomàs des de dalt d’una galeria em senyalava que un senyor que anava en cos de camisa em venia a trobar i se’m va donar a conèixer: era Manuel Torres i Nicolau, l’oncle frare. Em va preguntar per la família si els havia passat res. Li vaig dir que no. També em va dir que estava al departament 6 juntament amb altres d'Almacelles. Aquella nit, cap allà les dues, es van presentar tres individus que van anar al departament 6. Dos duien un fusell cadascun; l'altre portava una pistola penjada al costat dret i va obrir la porta tot dient: De cara a la paret, obeint tots de seguida, maldient de la mare que els va parir: Vosaltres sou els culpables del que passa a Espanya. Gireu-vos de cara. També van obeir de seguida. Un d'aquells individus va dir: Apa, de seguida, tria a veure quin et fa més goig. Un d’ells contestà: Aquests tres, assenyalant cap a la fila. Apa, veniu, seguiu. Exclamant: “Som simples treballadors”, els deixaren i se n’anaren a l’altra punta: Tu què ets? Contestant: “Capellà”. ¿I tu? Frare. Aquest era Manuel Torres Nicolau. Se’ls van endur i al cap d’una estona se sentiren uns trets. Es veu que en arribar al carrer els van afusellar.

Era el 25 de juliol de 1936. Amb ell van ser afusellats els claretians Artur Tamarit i Miquel Baixeras.