Elcano Liberal, José
José Elcano Liberal va obrir els ulls a la vida el dia 31 de març de 1913 a Olóriz (Navarra) a l’ombra del penyal d’Unzué, símbol expressiu de la fermesa de la seva fe. El nounat, al cap d’uns anys, passaria dolorosament i triomfalment per la suprema prova del martiri.
Els seus pares van ser Pantaleón Elcano Soto i Evarista Liberal San Miguel. José era el primogènit de la família, seguit d’altres sis germans: Benjamín, Miguel, Trinidad, Lorenzo, Jesús y Mª Natividad. A casa seva hi hagué molt d’interès a fer-lo cristià, puix que va rebre l’aigua baptismal el mateix dia que va néixer. El mateix interès hi hagué perquè rebés la confirmació el 24 de juny de 1914 de mans del bisbe de Pamplona José López de Mendoza.
Quan tenia set anys, es trasllada amb la família a Miranda de Arga (Navarra). Aquí completa la iniciació cristiana amb la primera comunió que va rebre el 5 de juny de 1921.
Miranda és un poble de tradició claretiana; no és doncs gens estrany que fos un claretià –el P. Damián Janáriz– el qui l’orientà a formar part de la seva congregació. Ho féu en el postulantat –seminari menor claretià– d’Alagon l’estiu de 1926. Després de dos anys d’estudis, passa a Cervera (Lleida) on n’hi cursà dos més. Començà el noviciat a Vic (Barcelona) el 14 d’agost de 1930 amb la vestició de la sotana. Professà el 15 d’agost de 1931 i passà a Solsona (Lleida) a cursar-hi tres anys de filosofia i un de teologia (1931-1935). Tornà a Cervera per a un altre curs de teologia que finalitzà amb l’experiència del martiri.
Els informes del temps el senyalen com un religiós de molt esperit i caràcter, amb què es guanyava l’estimació de superiors i companys.
Tenia una marcada aptitud per a les humanitats: el llatí i, sobretot, la literatura, especialment la poesia, que conreà amb gust i amb què ja de jove obtingué algun premi.
Les cròniques del filosofat tan aviat l’esmenten recitant un discurset en llatí durant l’àpat del centenari de l’ordenació de sant Anton M. Claret, presidit pel bisbe Valentí Comellas de Solsona, com remarca la publicació de poemes seus en alguna revista claretiana.
Per la seva capacitat i sobretot per la seva aplicació, es mostrà des de jove com una esperança apostòlica i gran promesa per a la congregació.
Totes aquestes esperances queden escapçades violentament amb el seu martiri, viscut en comunitat amb els seus altres catorze germans claretians el dia 26 de juliol de 1936 al cementiri de Lleida.
Fou molt profund en la família l’impacte de la nova de la seva mort. La família, de fondes arrels carlistes, entengué la causa republicana del conflicte bèl·lic com una clara persecució contra l’església. Per això el seu pare anima Benjamín –el fill que segueix en edat el màrtir José– perquè s’allisti com a voluntari per defensar la religió. Així ho féu Benjamín. En acabar la guerra, torna sa i estalvi, mentre que el seu germà, estrany a tota violència política o religiosa, ha estat afusellat tot just una setmana d’esclatar la revolta. Un cop més n’hi hagué prou amb la mort redemptora del just.