Jové Bonet, Manuel

El beat P. Manuel Jové Bonet era el responsable d’acompanyar fins al poble de Rocafort de Vallbona el grup de 14 estudiants claretians que, expulsats de la exuniversitat de Cervera, cercaven un refugi segur en aquell indret suposadament tranquil.

Del Mas Claret –la finca que la comunitat claretiana de Cervera posseïa a uns 7 quilòmetres de la ciutat– en sortiren vers les dues de la tarda del 24 de juliol i per camins poc fressats arribaren a Montornès on hi feren nit i el matí del 25, a les envistes de Ciutadilla, foren presos.

Quan el P. Jové, que s’havia avançat fins a Rocafort se n’assabentà, renuncià a fugir per salvar-se. També ell fou pres i dut al centre socialista de Ciutadilla on es trobà amb els estudiants i sofrí vexacions i tortures esfereïdores de part de milicians vinguts de Lleida. I el matí del 26, prèvia una aturada a la plaça de Verdú sota un sol de justícia, fou conduït al cementiri de Lleida on ell i els estudiats foren afusellats en grups de quatre en quatre. A la pregunta de si volien morir per Déu el P. Jové i els seus companys van respondre amb un sí coratjós i segellaren amb la sang la fe que havia donat sentit a llurs vides.

El beat Manuel Jové i Bonet va néixer a Vallbona de les Monges, un venerable monestir cistercenc, el dia 14 de setembre de 1895 i l’endemà rebé el baptisme de mans de mossèn Isidre Gual.

Els seus pares eren Joan i Ramona, de profunda vida cristiana. Als cinc anys en Manuel començà a fer d’escolà a l’església del monestir. “La seva carona angelical, escriu el capellà mossèn Francesc Bergadà, el seu tarannà greu i reposat, tot i la seva edat, el respecte i obediència que em tenia… tot, sí, tot eren motius que el feien simpàtic i atraient”.

Tenia un oncle missioner claretià, el P. Martí Jové. Aquesta circumstància pogué influir en la vocació del noi Manuel, que fou admès al seminari el 20 de març de 1906.

Cursà les humanitats a Vic i féu l’any de noviciat a Cervera, on professà per primer cop el 15 d’agost de 1912 i perpètuament el 14 de setembre de 1916.

També a Cervera cursà la teologia i la filosofia. Però la moral i el dret a Alagon (1918-1920). A Alagón va rebre tots els ordes clericals, des de la tonsura (1918) fins al presbiterat que s’esdevingué a Saragossa el 29 de maig de 1916. Totes les va rebre de mans de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila Romeo.

El ministeri preferent del P. Jové fou el de professor de llatí i de francès. Per això passà un temps a França. No era pas el típic professor que en s’acontenta de fer la classe, sinó el creatiu que mai no diu prou.

Estudià el llatí sobretot i dedicà els seus esforços a convertir-lo en llengua d’ús amb la incorporació de paraules o accepcions noves per expressar els conceptes nous, des de la màquina d’escriure fins a la màquina de tren, des del despatx a qualsevol esport. I a fe que arribà molt amunt en aquest camp.

Treballà sense parar a restablir la pronúncia clàssica de llatí, superant els particularismes de la fonètica italiana, catalana, castellana o francesa. Topà de cara amb la rutina ambiental que gairebé mai li féu costat en aquest aspecte.

Col·laborà activament a la revista Alma Roma i féu mèrits per ser admès com a soci a l’Acadèmia d’estudis llatins de França. Traduí al llatí el llibre del P. Claret Apuntes de un plan para conservar la hermosura de la Iglesia y preservarla de errores y vicios, Madrid 1868 amb el títol de Episcoporum stimulus.

Preparà també una gramàtica llatina que no pogué veure acabada. I s’esmerçà a fons a confegir un diccionari llatí-espanyol per a l’editorial Sopena. La guerra incivil que acabà amb la vida de l’autor deixà també escapçada aquesta obra.

Més interessant però fou la fundació i publicació de la revista escolar Candidatus Latinus (de del gener de 1928) que ben aviat assolí ressò internacional quan esdevingué Palaestra Latina (des de 1930) amb motiu del bimil·lenari de Virgili.

Ell fou l’autor, el promotor que va saber crear al seu voltant una escola de llatinistes de fama internacional. Des de la càtedra de llatí sabé engrescar els seus alumnes per la llengua llatina i amb ells, ja madurs, comptà per dur a terme aquesta tasca.

Tota aquesta activitat era animada i conreada des d’una pregona espiritualitat missionera i des d’una humanitat que s’esplaiava en l’alegria de la seva cara i en l’exquisida amabilitat en el tracte, especialment envers els alumnes més necessitats d’ajuda i comprensió.

Una nota el defineix així:

“Magister sapiens, religiosus fervens atque virtutum excultor, Filius Immaculati Cordis B. M. Virginis Mariae fidelissimus atque amantissimus, Sacerdos totis viribus Deo deditus, suavi ac simplici sermone ornatus, deliciae erat fratrum et sodalium. Magnos quasi inscius labores et sacrificia patrabat. Candore puer, bonum omnibus excogitabat, nullisque offendebatur molestiis. Humilitate clarus omnes superiores existimabat gaudebatque eos super candelabrum elucere, ipso in obscuro relegato. Electos juvenes privatas edocebat lectiones idemque cum ignaris sollicitus et adsiduus peregit”. [Mestre savi, fervent religiós i conreador de les virtuts, fidelíssim i amantíssim Fill del Cor immaculat de Maria, sacerdot lliurat en cos i ànima a Déu, de conversa amable i senzilla que feia les delícies de germans i companys... Com qui no diu res suportava grans treballs i sacrificis. Candorós com un nen pensava sempre en tothom i no se sentia incomodat per cap molèstia. Notable per la seva humilitat, els tenia tots com superiors i gaudia de veure’ls lluir sobre el candeler i ell quedava en un racó. Feia classes especials als nois ben dotats i ho feia amb el mateix interès i assiduïtat amb els més endarrerits].

Al capdavant dels 14 estudiants claretians donà la vida per ells i amb ells compartí les vexacions i tortures al centre socialista de Ciutadilla i el martiri al cementiri de Lleida el 26 de juliol de 1936.