Jové Pach, Lluís

Dates
Naixement: 
1 de febrer de 1872, a Lleida
Professió religiosa: 
9 de març de 1888
Ordenació sacerdotal: 
29 de febrer de 1896
Martiri: 
18 d'octubre de 1936, a Cervera (Lleida)

El P. Lluís Jové va néixer a la ciutat de Lleida l'1 de febrer de 1872 i va ser batejat aquest mateix dia a la parròquia de Sant Llorenç màrtir de l'esmentada ciutat. Fill dels consorts Narcís Jové i Maria Pach. Va ser confirmat en la mateixa parròquia el dia 28 d'octubre de 1872 pel Excm. Constantí Bonet, Bisbe de Girona.

En 1883 va començar els seus estudis de llatí i d'Humanitats al seminari conciliar de Lleida. Va fer tres cursos. En l'estiu de 1886 va ingressar al seminari claretià de Barbastre.
En Barbastre va fer el noviciat des del 8 de març del 1887 i va professar el dia 9 de març de l'any següent. En aquesta mateixa ciutat va començar els estudis filosòfics i els va continuar des de l'estiu de 1888 a Cervera. En aquest mateix centre va realitzar els estudis de la teologia. A la capella principal de l'ex Universitat va rebre la primera tonsura i les quatre ordres menors el dia 28 de setembre de 1890. De Cervera va passar a Vic, un any, i el curs 1892-1893 ja ho va fer a Santo Domingo de la Calzada, on va continuar els estudis i va rebre el subdiaconat a 1895. Sense haver acabat la carrera va ser a Segòvia on va rebre el diaconat aquest mateix any el dissabte de la Santíssima Trinitat de mans del Excm. José Procés Pozuelo, Bisbe de Segòvia.

Al convent alcantarí de Segòvia va començar com a professor d'externs en 1895 i el 29 de febrer de l'any següent va ser ordenat de prevere pel citat Bisbe de Segòvia. El 6 d'octubre d'aquest any va ser traslladat a Calahorra. Poc després va ser enviat a Pamplona, ​​on va estar un trienni, per tornar de nou a Calahorra i d'aquí al 1910 a la Selva del Camp amb el càrrec de predicador. Va organitzar l'Associació de la Joventut Catòlica. Posteriorment va exercir el càrrec de ministre. Després va passar a Solsona, per poc temps, a Sabadell, a la comunitat de Gràcia a Barcelona, ​​de nou a la Selva del Camp amb el càrrec de Ministre. En 1922 va ser traslladat a Sant Feliu de Guíxols com predicador, però més tard li van donar el càrrec de Col·lector de Misses i suplent del Sagristà. A l'any següent va ser de nou a la casa de Gràcia i un altre any després a Xàtiva amb el càrrec de predicador, però va durar molt poc perquè aquest mateix any va haver d'anar a Calataiud. El 1925 una altra vegada en moviment, aquest cop a Sallent. Passat el trienni, el 1929 va ser traslladat a Tarragona amb el càrrec de Ministre. Aquí també va durar poc i al cap d'un any li van enviar de nou a Calataiud, després a Saragossa, altra vegada a Sabadell en l'estiu de 1931, on tampoc va tenir temps de criar floridura, ja que després d'un any ja era a la comunitat de Cervera.

En aquesta última època deia que estava malalt i esgotat del sistema nerviós i que no tenia forces per a res, i que fins i tot es cansava de parlar. Per això va demanar permís per passar una temporada a casa amb la família. En aquest sentit va escriure diverses cartes al Superior General sense obtenir el seu propòsit i, sense pensar-s'ho dues vegades, per fi al Nunci de Sa Santedat a Madrid, Excm. Federico Tedeschini. Va continuar en la infermeria de la comunitat la seva llarga malaltia edificant per la seva paciència.

Qualitats. Home de salut extraordinària i talent mitjà. Una mica deixat, vanitós i no molt devot. En uns informes de 1926 se li jutja de conducta regular, de modals molt bastos i gairebé inútil per a la vida pública.

Martiri
El dia 21 de juliol de 1936, en ser dispersada la comunitat per ordre de l'autoritat revolucionària marxista, el P. Jové va ser portat a l'hospital de la ciutat, que estava atès per les Religioses del Cor de Maria. El P. Jové, juntament amb els altres membres de la comunitat ja esmentats més els PP. Jaume Girón i Juan Buxó, metge, que als tres dies també es van refugiar allà, feia vida de comunitat en les dues sales espaioses i independents del pis superior. Fins que es van cansar els milicians, o sigui el Comitè.

D'allí va ser tret per Magí Tita, un tal Gómez, àlies el Noi, Joan Solé i Enrique Ruana. Aquest tenia odi a la Religió. Se li atribuïen els assassinats de molts sacerdots i d'altres persones d'ordre. Aquests milicians es van presentar a l'hospital per treure els missioners una mica furiosos perquè com deia el Solé, Tots són molt bons per a parlar, però quan arriba el moment d'actuar, ens deixen sols.

A dos quarts de dotze de la nit del dia 17 d'octubre de 1936 es van presentar els milicians Enrique Ruana, Josep Solé, Magí Tita i un tal Gómez, àlies el Noi amb un document del Comitè de Barcelona en què es requeria als missioners, que estaven dormint, per traslladar-los a un asil de Barcelona.

Només la santa candidesa d'un dels Germans més vells va donar crèdit a la faula:

Arribarem molt tard a Barcelona?

No, va respondre Solé.

Va insistir l'altre:

Estarem a les dotze?

Fins abans i tot... va respondre Solé.

Els més joves portaven als més vells.

Li van pujar a un camió amb els altres deu missioners i els assassins van conduir el camió al cementiri però no en direcció de Barcelona. Al camió anaven 11 religiosos claretians, tots serens i pensatius, segons declaració d'un milicià.

Els missioners van morir afusellats cap a les 12:15 de la matinada del dia 18 d'octubre de 1936 mentre cridaven Visca Crist Rei! El trasllat s'havia acabat.

Després, els assassins van anar a celebrar-ho, com un ritual, amb menjar i beguda abundant i comentaven el final:

Són tossuts! Tots moren amb la mateixa exclamació. Ni un tan sols ha volgut dir el que nosaltres volíem que digués. ¡Algun disbarat! No ho van aconseguir.

Quin ximples són! Sabien que anaven a morir i encara cridaven 'Visca Crist Rei! I que demanaven temps per pregar.

Van ser enterrats a la part del cementiri destinada als que no podien rebre sepultura eclesiàstica pel enterramorts Manuel Bonjoch, que després va intervenir en l'exhumació.
Les seves restes van poder ser identificats perquè tots portaven crucifix i alguns tenien encara el nombre de la roba ben visible.